El ministre de Cultura, Ernest Urtasun, els ha posat damunt de la taula i ha suprimit el Premio Nacional de Tauromaquia, instaurat pel govern espanyol el 2013. Ho ha fet tirant pel dret, perquè segurament aquesta era l’única forma, tractant-se d’una afició tan testosterònica com és torturar braus en públic. Matar toros sempre ha estat cosa d’homes, la participació femenina va ser tan fugissera com polèmica, i afortunadament podem constatar que aquest és un dels pocs àmbits on cal celebrar que la paritat hagi fracassat. Urtasun ens ha estalviat d’aquesta manera als contribuents els trenta mil euros anuals que anaven a parar a la ronyonera cenyida de qualsevol d’aquests toreros testiculars. Una mesura que manté una perfecta coherència amb altres decisions d’un govern que acaba d’aprovar la llei de benestar animal, destinada a perseguir precisament el maltractament animal. Com era d’esperar, la supressió del ministre ha fet que s’afanyessin a sortir al ruedo toreros, apoderats i picadors, tots ells indignats perquè ho troben un atemptat autoritari contra la suposada tradició cultural. Home, llançar cristians al centre del circ perquè els devoressin els lleons també va ser durant molt de temps una tradició vistosa de l’antiga Roma, fins que van assumir que el progrés de la Humanitat comporta el petit sacrifici de renunciar a distreure el públic amb vessament de sang, encara que la criatura tingui quatre potes. A més, el ministre aporta una dada que hauria de fer callar tots aquests exegetes de les banderilles i les estocades: l’any passat només el dos per cent del conjunt de la ciutadania va acudir a algun espectacle relacionat amb la tauromàquia. Des de Catalunya, on es van prohibir els toros i es va fer curt amb els correbous, la decisió ministerial compta amb la nostra simpatia. Encara més, no són els toros el que cal prohibir arreu, sinó prohibir el maltractament, perquè un paio turmentant un animal amb objectes punxants a la mà és una imatge que ja ho diu tot, encara que vagi vestit de saltimbanqui.