El primer llibre que vaig llegir de Thomas Bernhard fou Trasbals, on el fill d’un metge acompanya el pare i narra les visites que fan per una vall austríaca d’ambient tancat, malsà, opressiu, i on en un castell es troben amb el príncep Saurau. A partir d’aquest moment, el text esdevé un monòleg obsessiu del príncep que per moments sembla boig perdut i per moments geni, una veu i un discurs que, en llegir altres llibres de Bernhard, t’adones que són la seua veu i el seu discurs, i que qui està com una cabra, i alhora és genial, és el mateix autor. Tot ell és una exageració, una dilatació culta, detallada, del renec, i les qüestions de què escriu —“Els temes són sempre els mateixos”, diu en una entrevista, “cadascú té només el seu tema i es mou dins d’ell. I llavors es fan les coses bé”—, les qüestions, dic, són l’absurd de la vida, la malaltia, la mort, l’intent impossible de la perfecció artística i les pressions que porten els individus al llindar de la follia. Un monument al nihilisme. Ara bé: si una lectura superficial pot fer creure que estem davant d’un amargat, d’un ressentit que es venja del món, una lectura aguda de la seua obra revela no sols la ironia que conté, ans també la comicitat. No he rigut mai tant llegint com quan llig Bernhard, i no ric tant pel que diu com per com ho diu. Per l’estil, per l’ús d’uns recursos que podrien semblar errors de redacció —com ara les repeticions obsessives de paraules i de frases—, que ell transmuta en efectes rítmics i humorístics d’alta volada.

Què fa únic un autor? La veu. La de Bernhard és tan personal, tan diferent i seductora, que els escriptors que el llegim correm el perill de contagiar-nos i convertir-nos en imitadors —mals imitadors— seus. N’hi ha una prolífica colla, arreu del món, que bernhardeja grotescament. Bernhard a penes narra històries, descriu poquíssim, amaga els sentiments i tothora opina sense fre. És l’autor políticament incorrecte per excel·lència, crític mordaç de quasi tot, del sistema feixista, del sistema catòlic, de tot sistema de poder, del seu propi país i dels seus veïns, que, segons diu, l’insultaven pel carrer o s’acostaven a sa casa a veure’l “com abans anaven al zoo a veure les mones”. “Jo els contemple”, diu, “ocult darrere les cortines com un pres o com un boig”. També diu que deixà de fer conferències perquè no suportava la gent que aplaudeix. “Les marxes, les desfilades i la gent que aplaudeix als teatres i als concerts em són insuportables. Les calamitats sempre les provoquen les masses enfervorides que aplaudeixen. Tots els horrors provenen dels aplaudiments”.

Era un grafòman, ha deixat molta obra. Cap llibre seu destaca notòriament sobre els altres, tots tenen un nivell alt, exigent. L’obra mestra és el conjunt. No és fàcil, llegir-lo, demana concentració. Cada llibre és com el monòleg del príncep Saurau, un foll genial, dens, opressiu, sense punts i a part, divertit, sovint brillant. Dinamita literària.