Per les diferents reaccions que estic sentint, sembla que s’hagi posat de moda criticar qualsevol iniciativa que estigui enfocada cap al turisme. N’esmento algunes en el títol d’aquest article, les fonts de colors del pont de la Rotonda que són un espectacle dirigit en primer lloc cap al turista, el Black Friday d’inspiració americana i que sembla que hagi tingut cert poder atractiu a jutjar pel nombre de vehicles que circulaven a la carretera, o altres com ara el pont tibetà de Canillo o la venda de pisos suposadament “d’alt estànding” que dominen l’skyline d’Escaldes des del cim de les seves torres respectives.
Anem a ser sincers, benvolguts lectors, aprofitant que estem aquí en petit comitè i que ningú ens sentirà enraonar. Veureu, Andorra s’ha convertit ben bé en un parc temàtic dels Pirineus. Es veu així quan passegem per allò que eren les avingudes Meritxell i Carlemany, i ara s’han convertit en Vivand, The Shopping Mile o altres atraccions turístiques amb noms que tenen connotacions vagament angleses. Les muntanyes segueixen essent-hi, com de ben segur encara hi seran quan s’hagin calmat les aigües econòmiques, però convé que es mantinguin a una certa distància del centre d’atenció, en el seu paper de simple decor teatral. No estem venent autenticitat, per mal que ens costi admetre-ho.
Potser convé no oblidar el nostre passat comercial. És gràcies a establiments eminentment comercials i a ofertes que corresponien ben bé a les necessitats i a les modes dels països veïns que Andorra va poder sortir del pou econòmic en què es trobava a principis del segle XX. Ja va ser així a principis dels anys 1910 i 1920 quan l’obertura de la carretera de la Seu va donar la idea d’establir alguns hotels bastant moderns per l’època en un poble d’Escaldes que encara no s’havia independitzat d’Andorra la Vella. Els hotels, i sobretot els restaurants i les botigues van donar servei a les primeres onades de turistes francesos que ja gaudien de mitjans econòmics i de vacances pagades als anys 1930, i després de la Guerra a partir de finals dels 1940 i principis dels 1950. El miracle de la SEAT va venir una mica més tard, i el turisme català i després espanyol van venir a partir dels 1960, i l’obertura internacional amb els esquiadors anglesos a partir dels noranta. Durant tot el procés d’expansió econòmica, el turisme ha estat clarament un dels nostres principals motors econòmics, i com a país ens hem anat adaptant a les seves tendències i demandes.
Durant un temps, encara es podien proposar activitats a la muntanya per aquells turistes que encara s’interessaven a un país en el seu estat natural i no a camins perfectament assenyalats i a les vies ferrades. També es podia proposar una cuina més o menys autèntica a visitants disposats a pagar el preu i que reconeixien els ingredients i les maneres de fer originals del territori. Ara, la cosa és més complexa, començant per les dificultats de trobar professionals que coneguin bé el territori i els seus productes –i això és suposant que aquell que ens ve a comprar tingui algun interès real en aquests temes. Ja se sap que el turisme de massa internacional és tan capaç d’anar a prendre el sol a Costa del Sol com a Santo Domingo, sense ni tan sols fixar-se en quin país es troben quan baixen de l’avió. Mentre que el restaurant de l’hotel i les botigues de les galeries comercials serveixin la mateixa merda plastificada que troben als centres turístics d’Atlanta o de Dubai, les seves aspiracions socials ja es troben satisfetes.
Això és el resultat de les escollides que vam fer de manera contínua al llarg de molts anys. N’hem de ser conscients i acceptar-ne allò positiu –una economia en relativa bon estat– així com els inconvenients. Això no implica que no calgui intentar buscar millores i mantenir la poca autenticitat que conservem encara, però caldrà fer-ho de manera valenta i decidida –i amb un pla d’acció ben dissenyat i clar perquè ens hi puguem trobem tots, cosa que no és el cas ara mateix.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Ali Fathollah-Nejad
Rami G Khouri
visit website
