Era com un heroi folklòric. Com un personatge d’una novel·la cavalleresca. No pas el Quixot, més aviat una mena de Tirant lo Blanc: un cavaller que no carrega contra els molins de vent sinó que es guanya el títol de cavaller gràcies a un seguit de victòries, i unes quantes derrotes, contra reis, ducs i gegants. Era de carn i ossos però semblava haver nascut amb una sort descomunal, més que res per l’extraordinària capacitat de prendre’s qualsevol entrebanc amb bon humor. Tenia pare, mare, germà, una esposa estimada, dos fills sans i forts. Sempre estava envoltat per la gent que l’admirava, preparada per donar-li suport.

Cada dijous saludava els seguidors del seu canal amb les paraules: “Ei, nois! Soc el Navalny,” i per a molts espectadors, simbolitzava la democràcia a les seves arrels, la via legalista de la lluita per una societat justa i igualitària: més que l’aire de la llibertat, “la lluita entre el bé i el passotisme”, la necessitat d’insistir que es compleixin les lleis, el dret de participar en les eleccions i assegurar que es portin a terme correctament, la dignitat d’un ciutadà ras que sent que la seva opinió compta, que es mereix el respecte, la veu i el vot.

Ara que tinc 50 anys, entenc que sempre he viscut amb por. Tal com escau a un producte d’un estat totalitari, he crescut, he madurat i ara ja he començat a envellir prement les mandíbules, cosa que em fa esclafar i sovint fer miques les meves massa fràgils dents. Soc “jo i la meva circumstància”, que deia Ortega y Gasset, i el meu passat, i el dels meus familiars, m’ha format, m’ha doblegat i m’ha polit. “Jo soc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella, no em salvo a mi.” Navalny també va néixer a la mateixa Unió Soviètica, era una mica més jove que jo, d’anys, en tenia 47, i no tenia por de res. Creia en la meravellosa Rússia del futur, creia en Déu i en la Pàtria amb la primera lletra majúscula, creia en la necessitat d’estar amb el seu poble fins i tot quan això et pot costar la vida i va complir amb les decisions judicials que se li aplicaven per molt injustes que les considerés ell mateix, els seus advocats i l’Amnistia Internacional: en el seu sistema de valors, era l’únic camí possible.

Vaig créixer amb la creença en una sola i sòlida veritat. Tinc tendència a pensar que més enllà de totes les diferències humanes hi ha una bellesa que de moment no som capaços de copsar però que algun dia, possiblement a l’hora de la nostra mort, sabrem i acceptarem. No sé qui m’ho va dir i em va convèncer, però és una premissa sense la qual em seria difícil tirar endavant. La vida té sentit. L’ha de tenir. Aleksei Navalny va viure una vida amb sentit. Que al cel sigui.