Rellegint la primera edició de 1852 de l’extraordinària obra d’Héliodore Castillon d’Aspet, Histoire du Comté de Foix, que conservo amb zel a la meva biblioteca, vaig quedar novament captivat per la titànica feina d’investigació d’aquest francès, bon coneixedor del nostre petit país, sobre els comtes de Foix, senyors seculars d’Andorra.
I vaig aturar-me a Gastó I, comte de Foix i vescomte de Bearn, Marsan i Castellbò, baró de Castellví de Rosanes, Montcada, Vic, Muntanyola i Vacarisses, i cosenyor d’Andorra. Gastó I fou fill de Roger Bernat III de Foix i Margarida de Bearn i la seva vida diguem-ne que va ser ben animada: excomunicat pel Papa Climent V, encarcerat pel rei Felip IV de França, enfrontaments amb el seu oncle, Jaume II de Mallorca, i amb la seva mare, Margarida de Bearn... Fins i tot va pretendre el comtat d’Urgell, però en va, bien sûr!
Un home amb caràcter com Gastó no podia casar-se amb qualsevol dona i li van triar una de tan important –i alhora conflictiva– com ell, Jeanne d’Artois, besneta d’Enric III d’Anglaterra (al seu torn, nebot del mític rei Ricard Cor de Lleó) i d’una santa, Elionor de Provença, que a la mort del seu marit es va retirar en una abadia benedictina i es va fer religiosa demanant que la tractessin com la menys important de totes les religioses i que mai no tinguessin en compte la seva antiga condició de reina d’Anglaterra.
Amb aquest pedigrí semblaria que la comtessa consort de Foix –i senyora d’Andorra– Jeanne d’Artois, protagonista de l’article d’avui, hauria de ser un model a seguir per les dones de l’aristocràcia de la seva època. Però res més lluny de la realitat segons Castillon. Si al seu espòs el va tancar a la presó el rei de França, a ella ho féu el seu propi fill, amb el vistiplau del rei de França!
La seva conducta escandalosa, dissoluta i malbaratadora va fer que fins i tot el Parlament li retirés la custòdia dels seus fills. Segons els consellers del seu difunt espòs, Castillon la definexi com a una persona de “moeurs désordonnés, méchante, injuste, prodigue, dissipatrice et négligente”. I afegeix que ella “passe les nuits dans la débauche et les orgies, ne s’occupe point des affaires du comté, et dort pendant le jour, n’ayant aucun souci de ses intérêts ni de son honneur. Elle ne recherche, en un mot, que la conversation et la société des gens de mauvaise vie, des flatteurs et de libertins”. I per si fos poc afegeix: “Elle est jeune et lascive et ne cherche qu’à s’entourer d’hommes parmi lesquels elle choisira, sans doute, un mari; et quel mari!”
I és que al llarg de la història n’hem conegut moltes, de consorts que no els agradava, per dir-ho subtilment, ser al lloc que els hi pertocava, socialment i moralment. La dona del Cèsar no només ho ha de ser, sinó també semblar-ho. I la història sempre es repeteix... Aristòtil ho tenia clar: com més ens inclina la natura als plaers, més propensos som a la llicència que a la decència.