Potser us haurà sobtat el títol de la columna, però us ben asseguro que avui en traurem l’aigua clara. És sabut que el culte a sant Jordi a la veïna Catalunya va començar l’any 1032. I va ser gràcies al celebèrrim abat Oliba, comte de Berga i Ripoll, bisbe de Vic, abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà i fundador del monestir de Montserrat.
El 15 de gener del 1032 es consagrava el temple de Santa Maria de Ripoll. L’altar d’una de les sis absidioles es va dedicar a un sant cavaller, sant Jordi, nascut a finals del segle III a la Capadòcia. Des d’aleshores la seva imatge vencent al drac el va convertir en un paladí de l’imaginari medieval europeu, protector de cavallers i soldats, croats i templers.
Com ens recordava l’amic Pere Canturri, al cel sigui, també hi havia una petita capella a Gaià, al Bages, Sant Jordi de Lloberes, l’any 1053, i fins i tot a la Seu d’Urgell n’havia tingut una al mateix segle XI. On ens porta tot això? Doncs a Andorra. Concretament a Nagol, on l’any 1055 el bisbe d’Urgell Guillem Guifré, fill del comte de Cerdanya i de Guisla, consagrà l’església de sant Serni només 23 anys després de la consagració de l’altar dedicat a sant Jordi a Ripoll...
Que té a veure aquesta església amb sant Jordi? Doncs com bé va remarcar l’amic Pere Canturri, la pintura mural, amb un guerrer armat d’escut i llança que mata una serp bé podria ser sant Jordi en lloc de sant Miquel, com fins aleshores sempre s’havia defensat. Tant l’arcàngel sant Miquel com el guerrer sant Jordi eren representats en les imatges més antigues d’Orient amb una espasa i vencent el diable, representat en forma de serp, als seus peus, simbolitzant com el bé triomfa davant del mal, la victòria de l’Església davant de Satanàs, la transposició cristiana de l’Horus egipci matant Seth, representat com un cocodril, per venjar el seu pare Osiris.
Si això és així i veiem un sant Jordi en lloc de sant Miquel a Nagol, estaríem parlant de la representació més antiga que existeix del sant guerrer, perquè les que hi havia a Ripoll, Gaià i la Seu no s’han conservat. Aquesta pintura de quasi mil anys d’antiguitat seria, fins i tot, anterior a la primera croada i a la llegenda àuria de Iacopo da Varazze, d’on ve el sant Jordi que avui coneixem, el que va matar el drac que pretenia menjar-se una preciosa donzella.
A Nagol el sant porta un escut ovalat i punxegut com els de l’època, amb una creu com la de l’emblema heràldic que sempre se li ha atribuït al sant guerrer i avui encara és vigent en la Creu de Sant Jordi, la distinció que atorga la Generalitat de Catalunya des de 1981. Quan visiteu Sant Serni de Nagol potser veureu amb altres ulls aquell guerrer representat que bé podria ser el que salvà la princesa Sabra, filla del rei de Silene i que el papa Gelasi I va canonitzar l’any 496. Però no oblidem el que va dir sant Tomàs: “La santedat no consisteix a saber molt ni a meditar molt; la santedat és un secret: el secret d’estimar molt”.