Estimar la lectura és bescanviar hores de tedi per hores d’inefable i deliciosa companyia. Almenys això és el que pensava el malaguanyat president nord-americà J. F. Kennedy i que un servidor comparteix plenament. I en aquestes agradables hores de lectura i enriquiment cultural, he rellegit i redescobert a la meva biblioteca personal un llibre que l’advocat i escriptor francès Jean Bacquer li va dedicar al meu padrí, en Victorià Segalàs Fité, l’any 1959. Es tracta del llibre La Co-principauté d’Andorre, dernier état féodal, publicat per l’editorial de Valentí Claverol i imprès a Barcelona per Rieusset SA, Companyia General d’Indústries Gràfiques, fundat el 1870 per José Francisco Rieusset i que va adquirir notorietat per imprimir amb gran qualitat documents oficials (segells de correu, bitllets, xecs, accions) per encàrrec d’una república sud-americana.
El llibre, que l’autor va dedicar als seus amics Valentí Claverol i Noel Lamouroux, el va prologar la nostra estimada Isabelle Sandy, gran enamorada del nostre principat i que compartia amb Bacquer l’anhel pels principis ancestrals que semblaven conservar-se intactes al nostre petit país. En paraules seves, “ce qu’on pourrait appeler le miracle andorran”. Avui el miracle andorrà s’ha convertit en no sentir-se estranger a la teva pròpia pàtria...
És especialment interessant el capítol quart, dedicat a la coutume d’Andorre, on tracta temes com les obligacions i els contractes, les persones i la família, els béns, el domini privat i públic o el costum en matèria criminal. Després de llegir aquest capítol hom no pot evitar sentir nostàlgia d’aquella Andorra que enamorava tothom per la qualitat de vida que existia. I no pas per l’abundància sinó per la pau i l’honestedat, pel respecte a la tradició, per la unió que feia honor al nostre lema nacional, per la paraula que valia més que un contracte signat i que es signava tan sols amb una encaixada de mans i no amb una ploma estilogràfica.
Una Andorra on no es guanyaven tants diners com ara, però es vivia molt millor, sense enveges, sense egoisme, sense especulació... On cada habitant se sentia orgullós de ser d’aquesta beneïda terra i on es preferia matar un home que perdre una tradició. Un petit peuble grand –diu Sandy– on “la fidelité au passé fait la solidité”. I hi afegeix: “Ce haut pays qu’assaille le progrès comme la mer déchainée assaille le phar lunineux...” I acaba amb una assenyada recomanació als andorrans: “Puisse-t-il lui résister, rester lui mème, garder ses coutumes et ses croyances, chanter sur les ondes sans se mêler aux querelles des hommes, demeurer en un mot un hâvre de paix et de salut”.
Tant de bo els andorrans d’avui féssim com propugnava el polític i pedagog nord-americà Horace Mann: “Seria molt millor per als nostres distingits avantpassats lloar-los amb menys paraules i amb més accions nobles”.