Hauria de parlar dels meus amics bascos i de la seva proverbial noblesa de caràcter i em fa una mandra sideral. Però ho faré. A compte avui de la novieta que vaig tenir fa una eternitat. Era de Zarautz i m’havia convidat a passar el cap de setmana a casa seva. Dissabte a l’hora de dinar va saltar la notícia, aleshores encara habitual. Acabaven de pelar un empresari de la zona, vagament conegut de la casa. El comentari d’aquella bona gent nacionalista, que s’hauria indignat dignament si l’haguessin posat al mateix sac que ETA, va ser: “¡Y la familia no ha cerrado la tienda!” Ni una paraula sobre els assassins. Aquesta absoluta falta de compassió, barrejada amb una extraordinària covardia col·lectiva cultivada durant decennis i generacions, explica la victòria per golejada dels partits nacionalistes a les eleccions d’ahir, el gest que poso quan algú parla de la noblesa intrínseca de l'Rh- i el menyspreu que em susciten tants catalans (i alguns andorrans) que encara saliven quan veuen per la tele el fulanu aquell del partit d’Otegi, que ni sé con es diu ni ara em molestaré a buscar-ho.

Ja està fet. I ara parlem del que de veritat importa. És a dir, de la igualtat de gènere i de la diputació foral d’Àlaba, quina santa casualitat, que ha convocat la 53a edició del concurs de contes Ignacio Aldecoa. Mirin el criteri definitiu per dirimir el guanyador: “En caso de empate el premio recaerá en la persona más joven. De persistir el empate, el premio recaerá en la persona de género femenino.” Això m’ha recordat l’entusiasme de l’organització del festival Ull Nu perquè 18 dels 24 curts finalistes els han dirigit dones i perquè també són persones de gènere femení (!?) set dels vuit participants al taller de guió. No sé per què uns i altres no fan el pas definitiu i no decreten que la guanyadora de l’Ignacio Aldecoa serà peti qui peti una senyora, i que hauran de ser dones, donis o dònuts, jo què sé, tots els inscrits a l’Ull Nu. Havien vist mai cosa tan portentosament igualitària?