Què conté un dietari? Què hauríem d’escriure a un dietari? El recompte de la simple successió dels dies? Els pensaments de després de sopar? O el dietari ens permet la més suprema llibertat i li podem donar la forma que ens doni la gana? Als dietaris d’escriptors llegim els apunts i comentaris d’aquests sobre obres literàries i artístiques, o sobre els successos de la realitat. No cal recordar que la tarda del dia en què esclatà la I Guerra Mundial Kafka se’n va anar a nedar. Realment, l’ecosistema dels escriptors són les obres i la realitat, però amb Pere Gimferrer, els anys 1979 i 1980 són art, cinema i literatura.
Gimferrer és, essencialment, poeta. Em va sorprendre trobar un dietari seu. Potser els més veterans coneixien l’obra i la sorpresa és purament meva. Al cap i a la fi, les sorpreses són millors quan són personals, les col·lectives no acostumen a portar res de bo. El dietari de Pere Gimferrer és en essència culturalista –tot i que això significa poc tractant-se d’un escriptor–, i així el defineixo per la seva natura, ja que camina, cada dia referit, per la via d’aquells gustos que conformen el seu univers. En abordar una autora, o un autor, o un llibre, o un moment molt concret en la vida de, o una atmosfera cinematogràfica que passejant podria identificar a un carrer de Barcelona, o una visita a un poble, o la presentació d’obres de companys, o les paradoxes dels grans creadors, o la lluïssor del rostre dels actors, etc. ho fa des d’una perspectiva molt pròpia, la de qui viu en aquell món i per a qui tot allò té importància i són fenòmens de primer ordre. Cada text és un dia, cada instant, cada idea, són un dia en aquest dietari.
És una cosa estranya trobar-se davant de textos que desperten admiració perquè coincideixen en el propòsit amb allò que un prova de fer. Més extraordinari és quan els textos superen amb escreix les provatures, i dic extraordinari perquè aleshores s’erigeixen en un far, un lloc on mirar i cap a on caminar. I encara més coincidència quan es tracta d’allò que faig aquí mes rere mes. Sent així no podia deixar de comentar aquest Dietari (1979-1980), on es troba una forma i un fons que, més enllà de voler emular, em transporta amb la delícia del descobridor a un ecosistema procliu i ideal per a la lectura.
Són aquests dies, en què les tardes esdevenen testimonials i en què el fred gebrador de l’estació i de la realitat arrenquen amb força, que val la pena cercar refugi en una biblioteca, sigui la de casa o les públiques, i resseguir allò que de millor fem els humans, per seguir sabent de la bellesa i per seguir sabent que no només existeixen l’horror, la desídia i la negligència en aquest món tan petit i tan separat.