Ai Weiwei és un artista reconegut internacionalment tot i els maldecaps patits. La seva vocació es dirigeix cap al seu país, la Xina, i de la Xina al món. A les seves memòries –1.000 años de alegrías y penas, que va escriure passats els 60 anys– fa recompte de les seves experiències més complicades amb el govern xinès –fou detingut durant prop de tres mesos el 2011– i de tot el seu recorregut vital, des de les successives “unitats de producció” on era desterrat el seu pare fins a la seva mudança a Europa, passant pel seu període de joventut als EUA.
Un dels punts forts d’aquestes memòries és, precisament, el principi, és a dir, els dies d’exili, condemnes, desterraments i autocrítiques del seu pare, Ai Qing. Aquest fou poeta i poeta reconegut, que ja tingué problemes als anys vint amb el règim nacionalista de Chiang-Kai-shek i que se sumà al Partit Comunista de Mao ben bé als seus inicis, quan va començar a alliberar territori en el caos de la guerra amb el Japó. Ai Qing patí la gana i l’eufòria del nou món que es visava a l’horitzó i escrigué tota la vida una poesia que hi anava més enllà –pels exemples que ens brinda Ai Weiwei a les seves memòries. Amb el règim de Mao –a qui Ai Qing coneixia personalment, a més de tota la vella guàrdia fundadora de la República Popular–, l’avantguarda que representaven artistes i escriptors va passar del furor revolucionari a, per necessitat, haver de servir als objectius propagandístics. Les propostes alternatives a aquest plantejament –la utilitat de la llibertat artística apresa a la França dels anys vint pel propi Ai Qing– caurien sota la pena del trasllat a terres noves i desolades, penes que Ai Qing assumia i acomplia, fent miracles per mantenir la família a Pequín o en lloc segur.
Ai Weiwei compartí amb el seu pare la segona onada de càstigs que Ai Qing hagué de patir. Durant la Revolució cultural –anys 60– Ai Qing, com gairebé tots els professors i intel·lectuals d’aleshores, passà de nou pel desterrament, es ressuscità l’acusació de dretà i se’l feu passejar entre la massa embogida dels joves guàrdies rojos amb el cèlebre cartell autocrític. Així el va conèixer Ai Weiwei, compartint una cabana soterrada, amb la família dividida geogràficament.
És important comprendre, i per això s’hi entreté Ai Weiwei, la història del pare, perquè quan llegim les peripècies del fill s’hi veu un paral·lelisme constant –la infància circumstancial, la joventut i el viatge de la vocació, el difícil retorn i la dissidència sostinguda– i sembla que la pròpia condició de dissident s’hereta, així ho arriba a explicitar Ai Weiwei. Amb aquestes memòries comprenem l’impuls i comprenem la dificultat i, també, la creativitat.