El regne de la ficció literària europea i hispanoamericana té un insigne xaman amb Enrique Vila-Matas (el títol d’aquest article és el nom de l’escriptor a l’inrevés, exhibit per ell mateix a un article del 1992). La seva veu, forjada en novel·les, contes, assaigs i dietaris mestissos des dels anys setanta, ha esdevingut una de les més destacades en llengua espanyola. I la seva veu sempre ha fugit del realisme i s’ha centrat en la reflexió literària des de la ficció, creant un parnàs propi, una història de la literatura alternativa i personal que ha nodrit escriptors i escriptores de tot el món. Però aquesta descripció, que podria referir qualsevol d’aquells autors dels que es diu que escriuen per a escriptors es queda curta, doncs com Jorge Luis Borges, l’aventura de Vila-Matas ha inspirat, sobretot, els lectors.

Aquesta capacitat de configurar un cànon personal ja li ha estat reconeguda en diverses ocasions per crítics i companys. Com a lector li agraeixo particularment la coneixença de Robert Walser i Witold Gombrowicz, la visió lúdica de Franz Kafka fora dels tòpics –i la lectura del conte El desig de ser pell roja–, l’esperit juganer del Dublín literari amb Joyce i Beckett al fons, i la vida inspiradora de Georges Perec, així com la presència de Marguerite Duras com el tòtem d’una època. I la ironia, el joc constant i un univers on habitar en companyia de les veus més il·lustres, afinades, boges i shandy de la literatura de tots els temps.

Vila-Matas és un avantguardista contemporani que arribà a la fi de la literatura i tornà del més enllà per mostrar camins alegres i lleugers.

Cristina Oñoro, professora de la Universitat Complutense de Madrid, li dedicà l’obra Enrique Vila-Matas. Juegos, ficciones, silencios (2015), on defensa això darrer mitjançant l’estudi de l’obra fins al 2014. És cert que Vila-Matas ha seguit publicant (la seva darrera novel·la és del 2022 i es titula Montevideo), però Oñoro ja traça amb solidesa la periodització i les línies mestres de tota la producció. I, efectivament, parla d’una primera etapa, fins al 1985, on predomina la literatura com a joc; li segueix una segona, fins al 1999, on l’obra es dedica a la reflexió sobre la ficció; a la tercera, fins al 2005, es produeixen les novel·les que arriben al final, doncs es problematitza el silenci; i des d’aleshores fins al 2014 Oñoro parla del retorn a l’escriptura. L’obra finalitza amb els capítols dedicats a les obres assagístiques i a la intertextualitat com a fonament de la identitat i de les seves ficcions. Tot un recorregut que, qui conegui l’obra, podrà jutjar amb més precisió, però que, qui no la conegui, tindrà notícia concreta i informada de les seves peculiaritats, de la veu.

Parlem de la veu que a la novel·la Bartleby i companyia (2000) diu això: “La literatura, por mucho que nos apasione negarla, permite rescatar del olvido todo eso sobre lo que la mirada contemporánea, cada día más inmoral, pretende deslizarse con la más absoluta indiferencia”.