L’altre dia parlava per telèfon amb un bon amic, especialitzat en l’estudi de les fonts musulmanes. Ambdós tenim visions un xic diferents sobre les relacions comercials que hi podia haver els segles X i XI entre els territoris cristians peninsulars, en concret els anomenats comtats catalans, i al-Àndalus, l’Espanya musulmana.
El fil de la conversa anava sobre l’existència d’un fluid intercanvi comercial entre els dos costats, o en el cas contrari, que la presència de certs béns d’origen andalusí en territori cristià es devia al pillatge en expedicions militars. Els documents que coneixem (les vendes, les donacions i els testaments) esmenten sovint unitats monetàries referides al territori musulmà i també diferents articles, com per exemple certs cavalls, que provindrien també d’aquella zona. El dubte és conèixer-ne l’origen: quins provenien de l’intercanvi? I quins provenien del pillatge?
L’enyorat mestre i historiador Prim Bertran creia que la cria de cavalls va ser important en el darrer terç del segle X per influència de l’Espanya califal. Pel que coneixem, sembla que el possible comerç o intercanvi d’aquesta tipologia entre ambdós costats no ha estat demostrat en els documents que coneixem, tot i que no és difícil trobar èquids provinents de la zona musulmana en testaments i vendes. Aquest seria el cas, l’any 1025, del testament de Guisla, vescomtessa de Conflent, mare del bisbe Ermengol, amb el cavall Spanesco que li donà.
Quant a la moneda, les referències d’argent i or andalusí no són casuals; per exemple, el monestir de Sant Andreu de Tresponts va cobrar el 1016 un total de 200 sous d’argent òptim spanescho per la venda de l’església de Santa Eulàlia de Cornellana al bisbe Ermengol. Probablement aquesta moneda de referència per la seva puresa mineral havia vingut a les nostres latituds per intercanvi. També podríem encabir-ne la presència en el pagament d’alguna paria, l’impost que en aquella època els reietons musulmans pagaven als comtes catalans. I com no, també podria procedir botí d’una expedició militar en territori musulmà.
El dubte queda més resolt en els esments de sarraïns (musulmans) en testaments, com el del bisbe Sal·la, en concret el de l’any 1010, amb els que donà a la canònica de Santa Maria d’Urgell, anomenats Caand i Maumad; o els que donà als monestirs de Santa Maria de la Grassa i Sant Pere de Rodes. Voldria creure que aquests musulmans, que havien de restar en servei d’aquestes institucions religioses, no devien ser uns servents qualssevol i que possiblement devien diferenciar-se d’altres criats que surten esmentats en el referit testament del bisbe. Molt probablement provenien d’algun botí de guerra, presoners d’alguna expedició, qui sap. Cal destacar que en aquest testament s’indiquen la sella i el fre de muntar a cavall del comte Ermengol I, que va morir aquell any a El Vacar, en la primera gran batalla de la famosa expedició comtal a Còrdova. Cal recordar que el bisbe morí al castell de Gèlida, ben lluny dels seus dominis espirituals.