En els anys seixanta, D. José Camacho, catedràtic d’Electrotècnia de la Politècnica ens explicava com una tensió elèctrica disruptiva pot trencar un aïllant i fer saltar l’arc elèctric. Un tema perillós això de la disrupció... pensàvem.

Anys després, en els inicis de l’Escola Andorrana, sentia parlar de “conductes disruptives”. Es tractava d’actituds que difereixen de les pautes de comportament i dels valors socials acceptats. Difícil de trobar quelcom de positiu en la disrupció psicosocial...

Poc podíem imaginar aleshores que el 1995, un professor de la Harvard Business School (HBS) que va publicar un article sobre la innovació disruptiva ennobliria el mot fins a elevar-lo a la categoria d’exemplar. Clayton M. Christensen, així es deia el professor, contraposava aquesta forma d’innovació a la de sempre, a la “incremental”.

Vint anys després, Christensen es lamentava que la seva teoria fos víctima del mateix èxit. Havia comprovat que els conceptes clau no s’havien entès i que, tant els detractors com els incondicionals apologistes, deformaven el seu sentit original. A més a més, posava el dit a la nafra dient que moltes persones que alliçonaven sobre la disrupció no havien llegit mai ni un llibre, ni un article SERIÓS sobre el tema.

El cert és que la utilització del mot, poc precís des de l’inici, ha servit per justificar qualsevol cosa “nova” que hom pretén fer. Clayton Christensen, que va morir el gener del 2020, no pot tornar avui per concretar la seva idea inicial.

Com ha dit algun filòleg –francès per suposat– estem en un món d’inseguretat lingüística si cada individu, per diferenciar-se dels altres, canvia el significat de les paraules al seu caprici, contribuint a la babel fomentadora de la ignorància de la gent. I és que, per molt tolerants que siguem amb els processos de canvi i adaptació que pateixen les llengües, no podem –penso jo– oblidar que els mots serveixen per entendre’ns, ni hauríem d’acceptar un lèxic farcit de termes “borrosos”.

Però cal anar més enllà de la confusió semàntica i analitzar com l’ús esbiaixat de l’etiqueta disrupció té un indubtable component dogmàtic. El filòsof Josep Ramoneda feia un diagnòstic, al meu parer, encertat: “el concepte forma part de l’arsenal ideològic de la nova economia global i la seva legitimació per la meritocràcia. I, entre les seves excrescències, abunda un esnobisme de la disrupció que ven patètiques ocurrències com a novetats”.

Molts dels apologetes de la versió deformada del mot intenten alimentar el mite del geni esbojarrat que, en un garatge, amb un ordinador fabricat artesanalment, canviarà el món. Però no, el somni americà de l’inventor que de no res es farà ric, no és res més que un somni.

La realitat és que les noves tecnologies –a les velles ja ni les anomenem tecnologies– són l’aplicació de dècades d’esforços de científics i investigadors. Tots aprofitem els descobriments previs. Som, com diu la metàfora d’Isaac Newton, nans a espatlles de gegants. Pocs d’aquests nans, educats amb bons professors, en un entorn educatiu dotat d’un bon finançament públic, podran arribar a ser els nous gegants... després d’anys de molta dedicació i esforços en bons centres universitaris dotats de laboratoris ben equipats.

Mantenir que l’èxit només pot venir de canvis trencadors amb el passat, és una estafa intel·lectual que pot provocar milions de fracassos. Clar que, probablement sigui només cosa de papanates.