Us situo en diferents escenaris. Tots reals. El primer, el metro de Barcelona. Viatjo entre les estacions de Plaça de Sants i Verdaguer, a la línia 5. No és hora punta però els vagons van prou plens i, com els combois són oberts, tinc una visió àmplia. Dels, posem per cas, dos-cents passatgers que puc albirar, tots, absolutament tots, estan pendents del mòbil. L’únic que no ho fa és un servidor, perquè no vull pagar una pasta de roaming i estic al metro sense cobertura, com cantaven els germans d’Estopa. Segon escenari, un restaurant d’un poble de l’Aragó, en una zona allunyada de qualsevol ciutat. A la taula del costat hi ha una noia i un noi que, dissabte a la nit, mengen alguna cosa abans de sortir de festa amb els amics. Demanen un plat combinat i es submergeixin cadascú en el seu mòbil. Escriuen, llegeixen WhatsApps, es mostren fotografies i vídeos, envien missatges de veu... Ni en el moment delicat de tallar la sípia (ella) i el llom (ell) deixen de mirar el mòbil. Demanen el comte, s’acomiaden de la cambrera i marxen amb el mòbil a la mà. A continuar la festa!
Direu que no és pas un fenomen nou i que sembla que he descobert la sopa d’all. Fins i tot em recordareu que aquesta dependència té un nom que li han posat els anglosaxons: fear of missing out, coneguda com FOMO, que fa referència a la por a perdre’s alguna cosa d’allò que s’està comentant a les xarxes. I si mentre estic sopant amb la meva parella algú ha penjat una cosa divertida? I si em quedo al marge de la darrera novetat?
Tornem a un escenari que potser us resultarà familiar: el sofà de casa. Estic mirant les notícies i surt una ciutat que no acabo de situar al mapa. Agafo el mòbil, entro a la Wikipedia i me n’informo. Fan un descans publicitari. Maleïts anuncis. Aprofito per donar un cop d’ull a Facebook i Instagram. No soc molt actiu a les xarxes però, de tant en tant, hi penjo alguna cosa i miro què fan els amics. Quan torna la presentadora del telenotícies, de sobte em sona el to del WhatsApp i l’obro. Res, m’han enviat una invitació a una conferència. Deixo el mòbil i al cap d’un minut torna a sonar. És un e-mail. He de revisar un text. M’aixeco i vaig a l’ordinador a treballar, però abans faig un repàs a la premsa. La majoria de les notícies ja les he escoltat, però hi torno per si de cas ha esclatat una altra guerra. Tot just m’acabo de posar amb el text, quan sona el clic que m’ha arribat un missatge. I així, bona part del dia. A casa em diuen que estic enganxat al mòbil, que tinc un problema de dependència, però jo responc que no, que controlo i que quan vulgui ho puc deixar.
Darrer escenari real: la casa del poble. Fa uns anys, us vaig informar que l’empresa Pirineos Telecom m’acabava d’instal·lar una panòplia d’antenes, routers i cables perquè pogués estar ben connectat també allí. Avui us faig saber que he desmuntat tota la instal·lació. Deixo el mòbil obert per si he de rebre una trucada d’urgència, però ja no tinc internet, i per tant no puc mirar Google, ni les xarxes, ni puc enviar o rebre WhatsApps. Llegeixo, escric al portàtil amb un vell diccionari a la vora, restauro mobles, treballo al jardí, esbronco els gats si s’apropen al celler, cullo les olives abans que se les mengin els estornells... Encara tinc algun tic d’addicte i, d’amagat, agafo el mòbil, però em surt un missatge: “No té connexió”. Ho superaré.