Vaig comprar la kufia (el mocador palestí) de la foto al Marché aux Puces de París. L’havia portat el president Yasser Arafat quan era un activista gairebé desconegut. Això és el que em va dir el noi palestí que me la va vendre, encara que quan vaig girar un tomb i vaig tornar a passar per la paradeta, n’estava venent una altra amb el mateix argument. És el que tenen les relíquies dels grans personatges, que són inesgotables. Va ser el Nadal que estudiava el darrer curs d’Història a l’Autònoma. Ho recordo perquè va ser el Nadal més fred de la meva vida, però també el més bell. Durant el dia havia caigut una pluja fina d’aiguaneu i ens vam haver de refugiar sovint als bistrots a prendre xocolata calenta. Al vespre, la temperatura va caure en picat i la humitat de les voreres, dels fanals i de les teulades de tot París es va convertir en una pel·lícula de gel. La ciutat sencera brillava com un diamant de mil cares, il·luminat per les llums de Nadal. Va ser un espectacle grandiós. L’endemà, vam anar al mercat de la porta de Montreuil i vaig comprar-me el mocador per aportar el meu granet de sorra a la causa palestina. Arafat acabava de pronunciar el famós discurs a l’ONU i jo estava plenament compromès amb la causa, encara que no sempre va ser així, perquè també, després de llegir la novel·la Èxode, vaig passar uns quants anys de l’adolescència somiant d’anar a viure a un quibuts.

M’adono que el conflicte entre Israel i Palestina ha estat present a la meva vida d’una manera constant. He mantingut llargues discussions amb amics, vaig impartir classes d’història en les quals intentava explicar els fets amb objectivitat. He llegit un munt de llibres i en la darrera novel·la Shanghai Andorra, els Simpson, els protagonistes, van ser testimonis de la resolució 181 de l’ONU i dels esdeveniments posteriors.

Fa un parell de mesos el conflicte ha tornat de la manera més terrible. L’atac injustificable de Hamàs el 7 d’octubre, amb centenars de morts i d’ostatges israelians, ha generat una resposta a sang i ferro del president Netanyahu. És l’episodi més inexplicable de tots els viscuts i, també, el més insuportable. Per què Hamàs va atacar si sabia que de seguida moririen milers de palestins? Per què els serveis secrets d’Israel, els millors del món, no ho van detectar ni fer res? Com és que l’ONU es veu tan incapaç d’imposar un alto el foc? Sempre he fugit de les teories recargolades, insidioses, arteres... però tot apunta a un episodi molt i molt fosc. Una cosa, però, és incontestable: ja han mort més de vint mil palestins, la majoria dones i nens innocents. Ciutats, pobles i cases abans plenes de vida han estat arrasades. Les fotografies aèries mostren muntanyes de runa i pols: un paisatge dantesc. Ningú sembla interessat de debò a aturar la matança. Ningú busca una solució al conflicte.

Enguany m’hauria agradat oferir-vos en aquest darrer article de l’any una mica d’optimisme, però em resulta difícil. I malgrat tot, en tres dies encetarem el 2024, ens farem petons, brindarem perquè tinguem salut i es compleixin els nostres somnis. Us ho desitjo de tot cor a tots aquells que m’esteu llegint i a les vostres famílies i amics, com també desitjo que l’any nou porti a la franja de Gaza i a tota Palestina una mica de llum, no cal que sigui com la del París del meu Nadal, em conformo amb una espurna minúscula d’esperança.