El dilluns 11 de març vam arribar al poble a mig matí. Ens havíem aturat pel camí a comprar una figuera de coll de dama negra per plantar-la al corral-jardí. Vam deixar Andorra amb els carrers nevats i un fred intens. Per l’autovia en direcció a Montsó, contemplades des de la llunyania, les muntanyes del Pirineu eren una muralla blanca que impressionava. En arribar al poble, un cerç inclement espantava els núvols i impedia a les cigonyes, convertides en sagetes de ballesta, avançar en direcció als camps de sembrat. No vam tenir més remei que amagar-nos dins de casa i aplaçar la plantada de l’arbre. A mi les figues no m’agraden gaire perquè, quan era un nen, m’enviaven pels encontorns del poble a collir les que havien caigut al terra per afegir-les al pinso del porc. Una tàpia de corral sense una figuera, però, sembla nua i desprotegida.
Al vespre, atemorits pel brum del vent a la teulada, vam engegar el televisor. Tots els programes recordaven que un 11 de març de fa vint anys es va produir el pitjor atemptat a Espanya, amb cent noranta-tres morts i més de mil ferits. Aquells fets van marcar la vida de moltíssima gent. Els testimonis es negaven a oblidar les persones estimades. La memòria actuava com un bàlsam que transformava el dolor en tristesa, però la mentida que, per interessos espuris, van intentar imposar els governants, dividia les associacions de víctimes i ho tornava a embrutar tot. A penes unes hores abans, la fundació de l’expresident Aznar havia fet unes declaracions que alimentaven de nou aquella mentida i donaven ales a les teories de la conspiració.
A les deu de la nit, a Aragón Televisión van emetre el documental Labordeta, un hombre sin más. M’hauria agradat haver coincidit més amb ell: vaig assistir a alguns recitals, vam compartir un cafè i una conversa impagable a casa d’una bona amiga i he llegit pràcticament tot el que va escriure (també la poesia del seu germà Miguel). El fil conductor del documental és un diari que Juana de Grandes, la seva dona, forta i valenta, va descobrir fa uns anys. Al quadern, José Antonio va deixar constància dels dubtes i angoixes personals i de la malenconia que li produïen totes les injustícies. A ella, la pel·lícula li ha servit per tancar el cercle perfecte d’una vida compartida. “Estic en pau”, diu al final.
Durant els anys que Labordeta va ser al Congrés dels Diputats, el president Aznar no li va dirigir mai la paraula o el va mirar mentre parlava a la tribuna, ni de cua d’ull. Sí que ho van fer els brètols de la dreta que l’escridassaven i l’insultaven fins que els va enviar ¡a la mierda! Veure la pel·lícula després de les notícies de l’aniversari de l’11-M va ser molt il·lustrador sobre l’actuació política i la naturalesa dels dos homes. El primer, Aznar, narcisista, mentider i indigne. El segon, Labordeta, humil, lluitador i compromès amb la veritat i la justícia.
L’endemà el cerç havia amainat. Em vaig llevar amb la determinació ferma de plantar l’arbre a tocar de la tàpia del fons del corral, on s’havia encimbellat un gall per despertar-nos, i batejar-lo amb el nom de La figuera de Labordeta. Espero que arreli en aquesta terra que ell descrivia com aspra i dura, però capaç de donar bons fruits. Les primeres figues ens les menjarem a la salut de tots aquells que van lluitar (i lluiten encara) per un món més digne.