La Isabel Lucendo i l’Edu León, periodistes de El País, van viatjar a la zona de l’Atles marroquí devastada pel terratrèmol del mes de setembre. Van visitar diferents poblacions, construïdes amb toves i fang que en altres moments servien de reclam per als turistes, i van parlar amb els afectats perquè els expliquessin el dolor i l’angoixa. Van fer una foto de la casa o de l’escola devastada i els van demanar que hi dibuixessin el que més desitjaven després de perdre-ho tot. Fatima Ben, de la població d’Amsgune, va dibuixar quatre parets i unes finestres rudimentàries i va confessar: “Tinc por perquè vindrà la pluja. Volem una casa que ens protegeixi del fred i de l’hivern”.
La Comunitat de Sant Egidi fa temps que treballa perquè la gent gran dels barris de Barcelona, de manera especial de Ciutat Vella, pugui complir un dels desitjos més unànimes: no haver de marxar de casa seva en la darrera etapa de la vida. La setmana passada, un reportatge de TV3 recollia els sentiments de moltes d’aquestes persones reunides a la sala La Paloma per assistir a la presentació de la guia Vull viure a casa. L’Elisabeth, de 83 anys, deia: “Si em treuen de casa, de les meves plantes, dels meus llibres... no podria viure”. La Daniela, de 90 anys: “A mi no em poden treure de casa meva perquè hi tinc tants records...”. Si els treuen de casa, tancava la responsable de l’acte, és com si els trasplantessin, i a partir de certa edat ja no poden arrelar en una altra terra.
Ana Lobo, explica a la crònica titulada Habitatge i salut mental, que va arribar a Madrid des d’Astúries fa divuit anys. En aquest temps, ha passat per uns quants pisos amb el que això representa de pèrdua dels diners de les fiances, d’enrenou amb els trasllats i d’impossibilitat de fer reformes per transformar l’habitatge al seu gust. “Porto quatre anys en aquesta casa i no sé què passarà quan se m’acabi el contracte, perquè potser no podré pagar el nou. Quan s’apropa la data de la renovació, em passo mesos amb ansietat i dormint malament. Penso: a veure quant em pujarà!”
Són testimonis recents i colpidors. Hi podríem afegir les frases que van escriure en improvisades pancartes o van verbalitzar davant dels mitjans de comunicació els assistents a les manifestacions per un habitatge digne a Andorra. Tenir una casa, conservar-la i quedar-s’hi fins al final de la vida és un anhel compartit per persones d’arreu, de tota edat i condició. Tenir una casa, a més d’un anhel, és un dret fonamental, com ho són la salut i l’educació, per això les constitucions dels països més avançats li donen una importància capital. També la Constitució d’Andorra, a l’article 33.
El Govern, el Consell General, els Comuns i la resta d’institucions públiques tenen l’obligació de treballar per facilitar aquest dret als ciutadans, de manera especial als que, per diferents raons, són més febles o estan més necessitats. Pensar que el mercat, on cada cop intervenen interessos més globalitzats i opacs, farà aquesta feina és pecar d’ingenuïtat o de mala fe. Ciutats, pobles de la costa, illes turístiques, valls de muntanya... es converteixen en territoris propicis per a l’especulació, l’evasió d’impostos o per als moviments de capitals espuris. Es transformen en taulers d’un Monopoli gegant on es compren i es venen carrers, negocis i cases i on només es diverteixen els més espavilats.