Una periodista va ser més explícita que un servidor i va titular el seu article amb un contundent “No me jodas, Rafa”, que reciclava aquella famosa frase que va dirigir l’àrbitre Mejuto González al seu jutge de línia Rafa Guerrero quan li va assegurar que era penal i expulsió.

I és que se n’ha parlat molt del tema els darrers dies. Ha estat una notícia d’abast global que no ha deixat ningú indiferent. Em refereixo a la decisió de Rafa Nadal de convertir-se en ambaixador del tennis de l’Aràbia Saudita. Ho va justificar amb unes paraules, com a mínim, sorprenents: “Miris on miris, només veus creixement i progrés”.

Per poca informació que tingueu sobre les lleis del regne Saudita, sobretot en relació amb les llibertats de les dones i de la comunitat LGTBI, segur que us ha deixat de pedra. De veritat li paga la pena a Nadal espatllar la biografia? L’ambient ja venia una mica escalfat per un fet similar protagonitzat pel golfista Jon Rahm, encara que l’esportista basc va dir amb sinceritat que ho feia per diners i, d’alguna manera, es va estalviar molts comentaris. Després va arribar la Supercopa d’Espanya jugada a Riad. Ja sabeu, aquella ocurrència perpetrada per dos bons col·legues, el Geri i el Rubi, que són uns grans especialistes a espatllar-se la biografia tots solets. A can Barça hi va haver polèmica per si havien d’anar o no a jugar el campionat, perquè acostumen a fer-se un embolic amb els valors del club i els diners. Res d’estrany si el president és un inventor d’eufemismes que a vendre patrimoni l’anomena activar una palanca.

Amb la mà al cor us dic que si ara mateix em truquessin a mi des de la capital Saudita per fer de monitor de tennis o per escriure novel·les amables sobre la dinastia regnant, podeu estar ben segurs que, encara que la suma fos elevada, els diria que no. He desenvolupat bones estratègies per mantenir-me ferm. Us les explico, i de franc.

Primer de tot, penso que cal saber quan és el moment de retirar-se. A la vida és molt important saber arribar als llocs, però encara ho és més saber quan n’has de marxar. Polítics, esportistes, actors, escriptors... s’arrosseguen sovint de manera lamentable perquè els costa entendre que ja estan descatalogats. Recordeu l’espectacle lamentable del professor Tamames amb la moció de censura al parlament espanyol o algunes intervencions del Felipe González (poseu aquí els noms que us sembli a nivell nacional o internacional). En segon lloc, cal procurar no crear-se necessitats que t’obliguin a vendre’t per diners. No cal tenir grans cotxes, ni xalets, ni fer viatges llunyans. Aquesta setmana he podat els arbres de l’hort del poble i m’ho he passat fantàstic (per poc que no perdo un dit, però això ja és una altra història). I finalment, per a tot plegat és imprescindible una cosa prèvia. Ho va resumir en poques paraules la Maruja Torres quan va respondre a la pregunta que havia formulat un diari: “Realment li pagava la pena sacrificar els principis per un milions més?” La meva admirada Maruja, amb una acidesa digna dels millors temps, va escriure un missatge a X: “La qüestió és si hi havia principis”. Doncs, això, el que cal és tenir principis...

Disculpeu un moment que em sembla que la Pilar m’està cridant des de l’altra banda del pis:
–Joan, es pot saber per què has baixat de l’altell la bossa de les raquetes de tennis? I què hi fa un correu amb les ofertes de vols de Saudia?
–Res, carinyo, coses meves.