Fa uns dies vaig anar a l’Escola Andorrana de Batxillerat a parlar amb unes alumnes (gairebé tot el grup eren noies) sobre la literatura del país. Entre altres coses interessants, va sorgir la pregunta recurrent de com es podria incrementar l’interès dels joves per la lectura. La resposta no és gens fàcil. Suposo que passa perquè, com havien fet la Mercè i la Roser, la professora i la bibliotecària que organitzaven la trobada, s’acompanyi i s’orienti sense imposar els llibres que s’han de llegir. Aquells que dediquem temps a escriure hem de procurar també crear obres interessants i ben treballades.
Vaig afegir una idea nova sobre la qual he reflexionat darrerament. Estic convençut que hi ha temps per a tot, de manera que la irrupció del tsunami d’internet, de les plataformes que ofereixen sèries a qualsevol hora (moltes basades en bones novel·les) i de les xarxes socials omnipresents no ens hauria d’acovardir. Jo mateix em vaig confessar prou actiu a les xarxes i, en canvi, tinc temps de llegir i d’escriure.
En arribar a casa, vaig pensar que potser m’havia fet el milhomes i, en realitat, el meu coneixement de les xarxes és epidèrmic. Tinc una pàgina web que procuro mantenir al dia; em vaig apuntar a Facebook i a Instagram, on tinc alguns centenars de seguidors; i utilitzo YouTube per escoltar cançons d’aquelles que quan et lleves al matí no te les pots treure del cap. Això és ser actiu? Em sembla que més aviat és una utilització de persona gran, de manera que vaig decidir posar-me al dia i recavar més informació.
Instal·lat còmodament al meu fantàstic set-up –és a dir, a la cadira davant de l’ordinador–, vaig sortir de viatge amb la ment oberta, disposat a conèixer el món dels anomenats streamers o creadors de continguts. Mare meva! És un oceà inabastable. Youtubers, instagrammers, tiktokers, influencers, gamers... la majoria experts en jocs com el Fortnite i altres de similars que sempre van de matar tot el que es belluga. Jo m’havia quedat a les primeres versions del Call of Duty, al qual deixava jugar als alumnes d’amagatotis a la sala d’informàtica quan era cap d’estudis. He conegut un munt de creadors hiperactius –fins i tot disposen d’ajudants amb noms tan elaborats comescuadrón salchichón– que fan directes de ritmes frenètics mentre superen pantalles, plantegen reptes increïbles, organitzen vetllades de boxa, presenten gales per lliurar premis de l’estil dels Oscar, etc. etc. No seré jo qui menystingui aquest fenomen. Són legió i tenen milions de subscriptors als seus canals de Youtube o Twitch. A més, hi ha empreses que els donen suport i guanyen una pasta. I els continguts? Home, ja imaginava que no trobaria fòrums de discussió sobre l’aportació de Hegel a la filosofia moderna. La majoria de les hores que he vist són d’entreteniment, per utilitzar un terme generós i neutre, i els reptes poden anar des de tallar la sabatilla de la teva germana amb un ganivet roent a fer derrapades sobre la neu.
Fet i fet, em reafirmo en tot allò que vaig comentar a les alumnes. Els joves d’aquesta generació podran passar algun temps jugant a matar enemics o mirant vídeos poca-soltes, com abans passàvem hores estirats al sofà dient ximpleries mentre menjàvem pipes, però segur que són prou intel·ligents per aixecar el cul de la cadira i fer coses més interessants i satisfactòries.