Fa temps algú em va fer adonar d’una cosa que em resulta molt interessant, i com que és d’aquestes coses que formen part del dia a dia, no hi parem atenció. Aquesta persona em va dir: “La música, fins no fa gaire, era l’únic art que necessitava que l’artista la representés en directe per existir”.
Al principi em vaig quedar pensant, però si ho mirem bé, segur que té raó. Un dibuix o una pintura existeixen quan l’artista els acaba de realitzar i els posa la signatura. Una novel·la, també. Sí, ja ho sé, em direu que una obra de teatre necessita que els actors la interpretin i teniu raó... fins a cert punt, perquè més enllà d’això, el guió ja està escrit. La idea i la història ja existeixen i qualsevol persona la pot llegir. I segur que em direu el mateix amb una partitura. De nou tindreu raó, encara que a mitges perquè... quanta gent pot llegir una partitura, mentre s’imagina la música al cap?
La veritat és que, fins que Edison va inventar el fonògraf el 1870, era absolutament impossible gravar qualsevol so per reproduir-lo. El 1890, Berliner va iniciar la transició del fonògraf, que gravava els sons en cilindres, al gramòfon, que el gravava en discos plans. A partir d’aquí, la tecnologia va anar millorant i van aparèixer els discos de vinil. La resta és història.
La qüestió, la meva qüestió és: com havia de ser la vida abans de poder portar música gairebé a tot arreu? La gent, simplement vivia més acostumada al silenci? Serà que aquest silenci els permetia estar més en contacte amb ells mateixos, més a prop dels seus pensaments? Perquè conec gent que no poden fer res sense música. Jo mateix em desperto i el primer que faig és posar-me els auriculars. Serà que fem servir la música com si fos un soroll per no trobar-nos a nosaltres mateixos? Què passaria si tornéssim a viure en silenci, sense res més que els sons que nosaltres creem? Seria més fàcil escoltar els nostres pensaments?
Podríem, potser, parlar-nos internament, sense la necessitat que ens venguin teràpies alternatives ni que hàgim d’anar pel bosc abraçant arbres per sentir que encara conservem alguna cosa d’aquesta naturalesa innata que portem quan naixem? Serà que, d’aquesta manera, el nostre nen interior no tindria la necessitat de cridar tant, fins a quedar-se afònic, perquè li fem una mica de cas... per exemple, si realment ens plantegem seguir els nostres somnis sense estar tan condicionats per les obligacions que ens imposa el sistema cada dia?
No ho sé i suposo que no ho sabrem mai. La realitat és que vivim en un moment i d’unes maneres que tampoc ens preocupem a canviar. I hem acceptat que la música sigui una de les nostres companyes, encara que alguns en diguem música, altres, soroll... i altres, Bad Bunny.