La foto és molt antiga. Fa exactament noranta anys. 10 de maig del 1933. La imatge és esgarrifosa, no només pel que s’hi veu, sinó pel que anticipa, encara que en realitat el que la transforma en esgarrifosa és que nosaltres ja en sabem el final. D’això, se’n diu HISTÒRIA. Així, en majúscules, i més endavant entendreu el perquè de tant èmfasi. L’escena en qüestió ens mostra centenars de persones que es van reunir a la plaça de l’Òpera de Berlín per cremar els llibres que consideraven subversius mentre feien la salutació nazi.

I ara, en ple segle XXI, ens despertem amb la notícia que a l’Estat de Florida, als EUA, acaben de prohibir més de 300 llibres a les escoles, entre els quals es troben setze títols decStephen King. Els motius? Molt variats: el sexe, el gènere, els pronoms i la salut reproductiva. Tot molt progressista. I aquesta és una de les coses que no acabo d’entendre. En quin moment, el que sempre havia suposat una marca d’identitat del feixisme, ha acabat sent una icona del progressisme? Perquè el discurs pot ser que hagi canviat i ara tota aquesta censura estigui disfressada de voler controlar l’exposició dels nostres fills a materials sensibles, però en el fons, és més del mateix. I si pensem una mica, les conseqüències són nefastes, perquè sembla que ja ningú fa el que van fer els nostres pares amb nosaltres, els que ja estem a prop dels cinquanta anys, que va ser contextualitzar les dades, aclarir els dubtes, etc. Però mai dir-nos que alguna cosa no es podia llegir o veure, sempre dins de paràmetres més o menys normals, segons l’edat. Ara sembla que l’única cosa que compta és ficar els nens en una bombolla que els allunyi de la realitat que tard o d’hora es trobaran –perquè tard o d’hora se la trobaran– amb la diferència que tindran moltes menys eines intel·lectuals que les generacions anteriors. I la prova està en el fet que cada vegada tenen menys comprensió lectora, no entenen el que estan llegint, si és que llegeixen, és clar. I aquí és on entra la HISTÒRIA. Perquè si no l’estudiem, o l’estudiem i no l’entenem, estem condemnats a repetir-la. Si, ja ho sé, aquesta frase és gairebé un tòpic, però no per això deixa de tenir validesa. Perquè si ho mirem bé, el discurs pot ser que hagi canviat, però quan ens situem en els extrems, les coses normalment fan un soroll molt semblant. I això, fa la sensació que al sistema li va bé. Serà que el que interessa és que les noves generacions tinguin cada vegada menys capacitat de desenvolupar un esperit crític? Clar, és cert. Perdoneu la meva ingenuïtat, no sé en què estava pensant... Que només es tracta que els joves tinguin la menor quantitat de problemes al cap quan els arribi l’edat per a anar a votar.