En psicologia existeix un fenomen denominat resistència al canvi i es tracta del següent: els éssers humans tendeixen a ser conservadors i a rebutjar les innovacions, fins i tot les que a la llarga consideren molt positives per si mateixes, tret que es vegin obligats a acceptar-les. Pot definir-se com aquesta reacció emocional/conductual a fets reals o imaginaris que amenacen l’statu quo. Alguna cosa així com més val dolent conegut que bo per conèixer, per referir-nos a una frase de l’imaginari popular que pronuncien els filòsofs de bar.

I per què reaccionem d’aquesta manera davant dels canvis? Perquè comencem per donar-li entitat a una hipòtesi errònia, que és donar per fet que la vida és, o hauria de ser, estàtica. El graciós és que, per experiència, ja sabem que no és així, però la nostra ment ens continua jugant males passades.

Un dels exemples més clars de resistència al canvi té a veure amb els hàbits, i més concretament, amb els relacionats amb els aliments i el fet de fer exercici. Que sí, que ja coneixem això que per a transformar qualsevol cosa en un hàbit hem de fer-ho durant vint-i-un dies consecutius, però ja sabeu això que les dietes les comencem dilluns i al gimnàs ens apuntem al gener. Al cap i a la fi, es tracta d’una cosa que, sembla, escasseja bastant en aquests temps: la força de voluntat. I és increïble com, quan es tracta de la salut, a vegades ens costa tant agafar el toro per les banyes i comencem a buscar excuses fins al punt de pronunciar la famosa “bé, d’alguna cosa s’ha de morir”.

La meva resposta davant aquesta frase sempre és: “sí, de vell”. Però la qüestió és una altra: per quina raó cada vegada més, en l’àmbit general, ens queixem i fem poc perquè això que ens molesta canviï? Per què ens preocupem en lloc d’ocupar-nos? Es tracta de començar, com deia Joan Manuel Serrat: “Se hace camino al andar”. Perquè, en definitiva, és com diu una frase que tinc de capçalera, “el primer pas no et porta on vols anar, però et treu d’on estàs”.

I és més fàcil del que sembla. Només cal fer una cosa: fer. Posar a l’acció per sobre de tot, i sense oblidar-se de l’ingredient principal: no pensar. Quants de nosaltres ens quedem al sofà després de fer-nos la pregunta de si anirem o no al gimnàs aquest dia? Perquè la resposta és no fer-se la pregunta i anar al gimnàs. I això es pot extrapolar a gairebé qualsevol cosa. L’acció és una de les eines més poderoses que tenim i sembla que no volem utilitzar-la.

Una vegada vaig llegir una frase genial respecte a això: “Cerca raons, no excuses”. Intenteu-ho i veureu que no és tan difícil. Costa? Sí. Encara que ningú ha dit que els canvis han de ser fàcils... però valen la pena.