La publicitat existeix fa molt temps. Ara, preferim dir-li màrqueting, perquè ja sabeu, tot el que es pronuncia en anglès ens sembla que sona millor. La qüestió és acabar dins del paradigma de la famosa frase: “Gastem diners que no tenim en coses que no necessitem per impressionar gent a la qual no li importem”. I em pregunto... ens preocupa a nosaltres que ens facin caure en aquest joc? Sembla que no. Tenir vides artificials està de moda, i nosaltres les comprem, com ho fèiem abans amb el tabac i l’alcohol com a arquetips de l’èxit. El que no fem és parar-nos a pensar si el que comprem és real i, encara que sapiguem que no ho és, ens dona igual. I correm el risc de voler canviar les nostres vides a imatge i semblança del que ens intenten vendre. Ara bé, no tot és tan fàcil. Existeix alguna cosa que es diu efecte papallona, que consisteix en el fet que existeixen en l’univers sistemes altament sensibles a la presència de variacions, les quals poden generar resultats molt diversos (encara que limitats) de manera caòtica i imprevisible. Això, portat a una explicació simple, postula que el moviment de les ales d’una papallona podria generar un tornado. Llavors, imagineu-vos que poguessin tornar enrere en el temps i modifiquessin algun fet o circumstància del vostre passat, suposant que, d’aquesta manera, el present seria millor. Quina seguretat tenim que aquest canvi no farà desaparèixer moltes de les coses bones que ens envolten ara mateix? La resposta és cap.
Llavors... no és més sa acceptar les conseqüències de les nostres decisions i així ser més responsables dels nostres actes? No és millor reconèixer que som la suma de tot el bo i el dolent que ens ha tocat i ens continua tocant viure? Sense buscar dreceres ni miratges, simplement realitzant un acte tan senzill i audaç com és el fet d’acceptar-nos sense res més. I això, també implica no voler ser una persona que no som, ni tenir el que no tenim, com si el material fos important. I pitjor encara, restant-li importància al que sí que posseïm, material o no. Així, tots viuríem més tranquils i sense la pressió d’haver d’agradar-li a la gent, excepte quan es tracti de ser simplement naturals. El passat moltes vegades fa mal, ja ho sabem, però la sortida no és inventar-nos una realitat paral·lela, la solució consisteix a aprendre a gaudir del que hem aconseguit i intentar canviar el que no ens agrada, però de manera genuïna. Com diu l’oració de la serenitat: Concedeix-me la serenitat per a acceptar les coses que no puc canviar; valor per a canviar les coses que puc; i saviesa per a reconèixer la diferència. I no es tracta ni de religió ni de fe, es tracta de tenir pau interior. Perquè de res serveix que vulguem volar si ens obstinem a lligar-nos les ales.