Sempre funciona de la mateixa manera. Des del primer dia. Tot just som uns bebès que acabem de néixer i ja ens adonem que si plorem les nostres mares respondran a aquest plor, gairebé de manera instantània. Les raons poden ser múltiples, però la qüestió és que, en aquest instant, passem a ser conscients que tenim un superpoder. A partir d’aquí, qualsevol cosa que vulguem o necessitem ho exigirem amb un plor. I per descomptat, la nostra mare respondrà. Aquesta és la representació més bàsica d’A+B=C.
Fins a aquí, hi estem tots d’acord, perquè forma part del sistema de responsabilitats parentals dins del contracte que els pares i les mares signen, de manera tàcita, quan decideixen tenir un fill. I els nens reconeixen ràpidament la seva part en aquest contracte, que no és una altra que demanar atenció. I aquí hem arribat al gran quid de la qüestió. L’atenció. Naixem amb aquesta necessitat i, si s’ha de jutjar pel nostre comportament al llarg de la vida, conservem aquesta necessitat fins al final dels temps. I ningú diu que això estigui malament, però hi ha un petit matís. Els nens requereixen l’atenció dels seus progenitors, dels membres de la seva família, dels seus amics i, eventualment, dels seus parells. Però això està canviant, si és que no ha canviat ja del tot.
Per què? Perquè som capaços de fer qualsevol cosa, i qualsevol que faci ús de les xarxes socials ho sap, per a tenir l’atenció de la gent. I on és el problema en això? Que necessitem sentir que tenim l’atenció, que no necessàriament significa que la tinguem de manera real, de gent que ni coneixem. Estem absolutament enganxats a posar en risc el nostre sentit del ridícul enfront d’una pantalla, perquè algú, davant d’una altra pantalla, faci un gest amb el dit i ens enviï un polze aixecat o un cor vermell que confirmi la nostra autoestima. Encara que en realitat, aquest gest em fa recordar aquesta frase que diu: és preferible quedar-se callat i que la gent pensi que un és idiota, a obrir la boca i que ho confirmin.
Lamentablement, una de les poques coses que les xarxes socials confirmen és la nostra estupidesa, a conseqüència de la nova droga del segle XXI: L’atenció. És igual de qui o seria millor dir-ho en plural. L’important és que els m’agrada arribin en massa i sí, em direu que d’aquests m’agrada viu molta gent i molt bé, i no ho nego. Chapeau.
Cadascú sap el que fa, mentre encenen, i si no ho fan, ho haurien de fer, unes quantes espelmes en un altar dedicat per a pregar que no caiguin els servidors d’aquesta immensa xarxa de distribució de coneixement anomenada Internet. Encara que, és clar, l’eina no és el problema, sinó la persona que la utilitza. I aquí, és on entra en joc la intel·ligència. Estem apanyats.
La nova droga
19
1
23.04.2024
Sempre funciona de la mateixa manera. Des del primer dia. Tot just som uns bebès que acabem de néixer i ja ens adonem que si plorem les nostres mares respondran a aquest plor, gairebé de manera instantània. Les raons poden ser múltiples, però la qüestió és que, en aquest instant, passem a ser conscients que tenim un superpoder. A partir d’aquí, qualsevol cosa que vulguem o necessitem ho exigirem amb un plor. I per descomptat, la nostra mare respondrà. Aquesta és la representació més bàsica d’A B=C.
Fins a aquí, hi estem tots d’acord, perquè forma part del sistema de responsabilitats parentals dins del contracte que els pares i les mares signen, de manera tàcita, quan........
© BonDia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
