Quo vadis és una expressió llatina que significa, on vas? Amb aquest mateix nom, existeix una pel·lícula del 1951 que es desenvolupa durant el regnat de Neró, i entre moltes coses, explica com Neró va ordenar incendiar la ciutat de Roma a fi de “rebre la inspiració” per compondre els seus versos i cançons amb major “realisme i creativitat”. I per descomptat, també es pot veure la maqueta de la nova Roma amb la qual somiava l’emperador, per a la qual necessitava espai. Un futur que semblava prometedor i fascinant, amb una Roma moderna com a centre del món.
Una cosa semblant va acabar planejant Hitler amb Berlín, de la mà d’Albert Speer, el seu arquitecte destacat. Dos personatges que van resultar ser tot un manifest a la insanitat mental. Però si deixem de costat l’obvi, podrem trobar un patró comú: tenir la ment posada en el que vindrà, o el que volen que vingui, en lloc d’estar en el present. I quan no estem en el present, el més probable és que acabem divagant.
Afortunadament, el més segur és que ningú pensi d’incendiar cap ciutat, però la conseqüència de no tenir la ment posada en l’avui, és no gaudir-ho. I en el camí, ens oblidem del primordial: el present és un present, un regal que ens dona la vida perquè ens puguem desenvolupar lliurement sense preocupar-nos per res més que el que tenim davant dels nostres nassos.
Com diu l’escriptor Pablo D’Ors: “La por és el càncer del futur, la culpa, el càncer del passat’”. I si vivim mirant sempre endavant, però massa endavant, i sense centrar-nos en les distàncies curtes, l’única cosa que fem és mirar la meta sense haver entrat encara al camí. Llavors? No sabem on anem. I el pitjor és que creiem que sí, i donem per fet que tenim traçat un pla perfecte que contempla el final... però s’oblida del primer revolt. I el problema és que aquest revolt el tenim molt a prop, i quan arribi serà tard i no tindrem eines per a rectificar, o el que és pitjor, ens preocuparem per la destinació sense haver començat el viatge... i això té una conseqüència que cada vegada coneixem més: l’ansietat. Perquè ens afligim pels problemes abans que apareguin. La realitat és que volem tenir-ho tot controlat i ens oblidem de fluir, com la publicitat de cotxes del 2006 en què l’artista marcial Bruce Lee ens deia: “Be Water, My Friend”, que significa: sigues com l’aigua, amic meu.
Perquè l’aigua flueix i s’adapta, però com bé sabem, no s’atura mai. Ja que seríem uns necis si confonguéssim la versatilitat amb la feblesa. I aquesta falta de fluïdesa no ens deixa fer autocrítica, i llavors busquem culpables externs, perquè el nostre pla sempre és perfecte, per descomptat, encara que l’hàgim pensat per als pròxims vint anys però no sapiguem què prendrem per a sopar demà. La qüestió és arribar el més ràpid possible. I és clar, sense fer-nos mai la següent pregunta: cap on anem?
Quo vadis, món?
5
1
28.11.2023
Quo vadis és una expressió llatina que significa, on vas? Amb aquest mateix nom, existeix una pel·lícula del 1951 que es desenvolupa durant el regnat de Neró, i entre moltes coses, explica com Neró va ordenar incendiar la ciutat de Roma a fi de “rebre la inspiració” per compondre els seus versos i cançons amb major “realisme i creativitat”. I per descomptat, també es pot veure la maqueta de la nova Roma amb la qual somiava l’emperador, per a la qual necessitava espai. Un futur que semblava prometedor i fascinant, amb una Roma moderna com a centre del món.
Una cosa semblant va acabar planejant Hitler amb Berlín, de la mà d’Albert Speer, el seu arquitecte destacat. Dos personatges que van resultar ser tot un........
© BonDia
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
