Quan una pel·lícula queda al cap donant voltes durant una setmana és genial, quan gira i gira quinze dies, encara més i quan apareix en converses amb gent de diferent edat, gustos i pensaments, quan és tema ara durant un dinar, ara a l’hora de sopar, un comentari a la feina, una entrevista a la ràdio, un reportatge a la tele, ja és un fenomen. És un fenomen causat per la promoció que ha posat en marxa la poderosa indústria del cine, cert, però també alguna cosa més, potser un fenomen cultural.
La sociedad de la nieve equival a mil converses, a mil preguntes, a mil debats. El tema, ben conegut des de fa anys –igual que el final, la història a hores d’ara ja inclou un gran espòiler– desperta la morbositat humana i l’admiració pel grup de joves supervivents i provoca tota mena de debats sobre la convivència en situació límit, l’esperit de superació i supervivència, l’antropofàgia, la generositat, l’amistat, l’amor, la por, l’esperança, la fe i el contrari de tot això.
Eduardo Strauch, un dels supervivents i un dels encarregats de preparar la carn per als companys, parla de tot això en una entrevista imprescindible i intensa que li fa Xavier Bundó (disponible com a pòdcast a RAC1) i que també té com a coprotagonista Maria Belón, supervivent del tsunami d’Indonèsia, que J. A. Bayona ha explicat a Lo imposible. Strauch i Belón parlen de les seves experiències al límit, sobre la vida i la mort i coincideixen en moltes idees i opinions. Belón explica que la pregunta que es fa cada dia, la seva màxima preocupació, és si ha aprofitat i ha gaudit prou el dia que acaba de viure.
Bayona obre debats existencials, però també comercials en temps de crisi i canvis. Ha trigat deu anys a rodar una pel·lícula que volia fer en castellà (amb un equip tècnic i artístic amb molts noms catalans) i amb actors sud-americans; res d’estrelles de Hollywood, de guapets i guapetes que miren a l’horitzó. Cap gran productora acceptava el projecte amb aquestes condicions i costava tirar endavant una gran superproducció. Només Netflix va acceptar invertir tants milions en el rodatge. I com que les lleis del capitalisme manen, la cinta s’ha exhibit poc a les sales i molt a la plataforma, quan és una pel·lícula impactant per ser vista en una gran sala. Penediment etern per aquells que l’hem vist en una pantalla de tele.
La sociedad de la nieve ho envaeix tot, no són al·lucinacions. Apareixen uruguaians a Andorra que coneixien alguns dels joves de l’equip de rugbi o les famílies perquè vivien al mateix barri. Un xilè relata com la seva família coneixia el ramader amb bigoti i a cavall que troba els dos joves que han anat a demanar auxili. El món és petit, encara que Bayona l’expliqui en gran.