El 2005, un grup d’investigadors liderats pel neurocientífic argentí Rodrigo Quian Quiroga, a la Universidad de Leicester, va descobrir l’existència d’una cèl·lula “súper específica” que reaccionava –únicament– amb la imatge de Jennifer Aniston, però que romania passiva amb una fotografia, p. ex., de Julia Roberts. No els calia haver fet gaire recerca. Si m’ho haguessin demanat a mi els hauria informat que una part del meu sistema nerviós s’activa quan veig l’Aniston. Mai, posem per cas, davant l’estampa de Santiago Segura.
La importància del descobriment no rau tant en el fet que el detonant de la resposta sigui l’actriu americana (hi haurà qui despertarà gràcies a una neurona Clooney) sinó en la constatació que n’hi ha d’associades a nocions tan concretes, i per la seva contribució a la comprensió de com funciona la ment i es formen els records. Així, sembla que les cèl·lules cerebrals poden vincular-se directament a un concepte molt concret i que, possiblement, cada persona que veiem regularment –la parella, amics, parents, el veí subnormal, l’imbècil de comptabilitat...– tenen la seva corresponent neurona superespecialitzada. És altament probable que comptem també amb una per a la iaia o, en el meu cas, per a la senyo Assumpta: cada vegada que la visualitzo em dona per saltar i quedar-me penjant del llum del sostre. Encara dins el reialme de la neurociència, trobem un altre tema realment interessant, les neurones espill, un conjunt de cèl·lules que afavoreixen que els éssers vius aprenguem els uns dels altres i desenvolupem empatia. Els científics que van identificar-les van fer-ho després de veure que les de la regió cerebral dels macacos s’activaven en observar els seus congèneres o persones moure un braç mentre executaven un gest qualsevol. El mateix succeiria, en un escenari hipotètic, si ajuntéssim una colla de nois adolescents davant d’una gàbia de ximpanzés, al zoo: els joves humans, ja ho sabeu, mostren una tendència clara i incontrolable a imitar els micos en alguns dels seus moviments, no sé si m’explico.
La presència d’aquests “miralls” aixecaria acta de la capacitat que tenim, quan contemplem plorant algú proper, de vessar llàgrimes, i l’absència en certs individus aclariria la incapacitat per posar-se a la pell dels altres. Com que, en certa mesura, aprenem a fer les coses observant els que ens envolten, parlaríem d’un fenomen que és a la base de la socialització. El procés, però, és gradual: les cèl·lules treballen lentament mentre s’emmirallen i van arrossegant-ne d’altres. N’hi ha que són incapaços de sentir cap mena d’empatia, o de reaccionar davant l’Aniston: és perquè els falten neurones, o les que tenen van a ritme caribeny.