Fa unes setmanes va dur-se a terme la batuda més important dels darrers cinquanta anys al Loch Ness, a prop d’Inverness, per mirar d’esbrinar, d’una vegada per totes, si hi ha res de veritat en la possible i controvertida existència de Nessie, el plesiosaure més famós de tots els temps. Aquest és un de tants misteris que han perdurat durant segles, equiparable al de la pedra filosofal i el multiorgasme femení, per al qual tinc el secret... Que no, no compartiré.
Cal no oblidar que el Ness és el llac més gran del Regne Unit pel que fa a volum (té més aigua que tots els d’Anglaterra i Gal·les junts, fa 36 quilòmetres de longitud, i assoleix una fondària màxima de 240 metres), i la tasca no era fàcil. Malgrat comptar amb drons termals, dispositius sofisticadíssims per enregistrar sons submarins i mil trastos més, i de gaudir de l’ajuda de centenars de voluntaris vinguts d’arreu del planeta, l’esforç no va poder ser gens concloent, en la línia dels que l’havien precedit. Al llarg de la història se n’han documentat uns 1.100 albiraments, del simpàtic i voluminós críptide, per part de gent d’allò més variada, començant amb mestresses de casa o metges, passant per enginyers i arribant a mossens o traductors, ja siguin visitants provinents de qualsevol racó del món o veïns de la zona. La primera es remunta al 22 d’agost de l’any 565 de la nostra era, i la protagonitza Sant Columbà (“Colum”, per als col·leguis), un abat, missioner i erudit d’origen irlandès que va aixecar acta de l’atac d’una bèstia aquàtica desconeguda a un nedador. No en tenim cap prova, però qui sap si la bèstia, en aquell episodi, era l’avantpassat de qualsevol dels molts exemplars de domingueros que infesten les nostres platges a l’estiu. Un altre clàssic del mite és la “foto del cirurgià” (1934) que mostra l’estampa de l’allargat coll del monstre i part del seu cos. Igualment cèlebre és la instantània feta per Eric Shipton, explorador britànic que va immortalitzar l’empremta d’un peu hominoide a l’Everest. Va anar de poc que no capés la imatge íntegra del propietari de l’extremitat, però instants abans de fer-ho el Yeti va sortir per cames a amagar-se. El pobre és càmera-shy.
Aquestes i altres criatures meravelloses han captivat la humanitat en diferents èpoques. Fent companyia als dos nostres vells coneguts, a la llista podríem afegir-hi més éssers d’entitat dubtosa, com ara el Sasquatch, el Wendigo, el Xupacabres o el Funcionari Públic Amable. No deixa de ser curiós que sentim tanta fascinació per les quimeres, quan en la vida quotidiana els reptes sovint són ben tangibles i palpables. O potser és per això: ens consola saber que més enllà del dia a dia encara queda lloc per a l’extraordinari.