Una legislatura turbulenta i àrdua. L’adjectiu «convuls» ha estat el més utilitzat pels analistes polítics per definir el que li espera al govern de Pedro Sánchez. La coincidència amb el qualificatiu és perquè es destaca el cofoisme faroner i desafiant de P. Sánchez i per l’altra banda la fúria agressiva de Vox i el rancor del PP per haver perdut la possibilitat de formar un executiu: tot el pes feixuc de la dreta extrema esvalotada i perillosa. La campanya electoral del PP i la de Vox, no va ser massa reeixida i el resultat fou que ambdós sumant-se no tenien prou diputats per aconseguir la majoria a les Corts.
Vaig seguir el tens i aspre debat d’investidura; mai havia vist tanta crispació entre el PSOE de Pedro Sánchez, el PP d’A. Núñez Feijóo i Vox de Santiago Abascal. La tensió durarà fins que algú perdi la paciència davant l’imprevisible P. Sánchez. Resilient, supervivent, oportunista, camaleònic. Tanta confusió en els seus pactes mareja a molts. Aquest home pot situar-se a la dreta, al centre, a l’esquerra. Qualsevol espai polític li és propi, res li és aliè, ni Cs, ni ERC, ni Podem o Sumar, PNB, JxCat, etc. I si algun nou partit neix contra el PSOE, que sàpiga que no trigarà gens a pactar-hi.
Per la forma com ha obrat P. S ánchez, excepte el PSOE (no tots) i en Gabriel Rufián d’ERC, ningú està content, ni la monarquia qüestionada per la dreta furibunda.
Eva Granados del PSC, entrevistada el divendres pel periodista Graset, va alliçonar als espectadors adverant que estem presenciant una nova manera d’entendre i de fer política, que per sobreviure ha d’adaptar-se al moment present, a les noves circumstàncies, tot establint pactes amb qui sigui per mantenir-se en el poder, malgrat que resultin per forçats incomprensibles per al comú de la gent, però és el que ara toca, el que es porta, la vida moderna.
És política adaptada que consisteix a pactar segons conveniència amb els de la dreta, els que caminen distrets pel centre o els que viuen a l’esquerra o en el separatisme. No està esclavitzada per antecedents que obliguin a prendre determinades posicions i actituds, aquesta política sempre s’estrena i sorprèn. No hi ha passat, sols present encarat a unes noves eleccions, que poden exigir canviar-ho tot i no canviar res. I com més va, més.
Aquest vaivé, el ritme trepidant, provoca un gran desassossec perquè d’aquí a allà els enemics del PSOE ara són els nous aliats, sense que això determini una pauta de conducta. Tot és improvisació i volatilitat; la ideologia ja no compta, només es valora la possessió del poder. No importa que el president es comprometi: «en Puigdemont tornarà a Espanya per retre comptes a la justícia» i al cap de dos mesos, en Puigdemont es reuneix amb el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, i negocien la compra i venda dels seus set escons al Congrés. Si són falses les promeses de Sánchez què hi farem, atès que qui dies passa, anys empeny.
El mateix socialista Óscar Puente, que va replicar a Feijóo en el Congrés dels Diputats, va declarar que en Sánchez per pactar amb els independentistes havia fet de la necessitat virtut. Entesos. Va cedir amnistia i ells li van regalar els 14 vots. Va explicar dies després que en Sánchez de no haver necessitat els vots, no hauria concedit de cap manera l’amnistia, però per bondat i generositat, per un principi moral i polític estava convençut que s’hauria aprovat l’amnistia al llarg de la legislatura.
Madrid s’incendia. Si bé de moment les manifestacions no tenen la virulència de les destrosses del mobiliari urbà i dels aparadors de les botigues, cada nit són més furients. El PP i Vox continuen impertèrrits amenaçant que no callaran, caigui qui caigui, que això no té aturador, amb l’acorralament de tot s’hi val i peti qui peti. La democràcia és tan sòlida per aguantar l’oposició ferotge al govern?
És frívol en Sánchez, no es comporta com un estadista sinó com un polític del tercer món que des del faristol es burla grollerament del cap de l’oposició, com si estigués a la barra d’un bar? La nova política és també això, aquesta vulgaritat només celebrada pels seus adeptes? No era necessari l’escarni. Crec que en P. Sánchez és un gran actor i després del pas per la política podrà incorporar-se a la cinematografia. És capaç d’adaptar-se a qualsevol gènere, des del thriller a la comèdia amb cants i ball inclosos, al cinema històric, el western. És un home polivalent, que no s’adona que juga amb foc i que el poder mediàtic, amb el deep state, l’estat dins l’estat, l’estat profund, l’està vigilant perplex.
Catalunya arran del procés es va dividir entre partidaris d’endegar un procés, un procés independentista, i els que no, que se senten còmodes dins de l’estat espanyol. A conseqüència d’aquest trencament entre dues formes de pensar, Catalunya es va emprenyar amb ella mateixa i contra l’Espanya del PP i també, però menys, contra el PSOE, ara un cop hem superat sense cap víctima mortal tot allò, Espanya arran del capriciós resultat electoral està endinsant-se en la mala maror i confesso que fa por el que pugui passar, perquè si bé estem a la Comunitat Europea, que no serveix de gran cosa políticament (sols estima l’economia) ningú ens vindrà ajudar si algun energumen dispara el primer tret.
«Españolito que vienes al mundo te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón» (Antonio Machado).
L’Espanya emprenyada, trencada
13
0
22.11.2023
Una legislatura turbulenta i àrdua. L’adjectiu «convuls» ha estat el més utilitzat pels analistes polítics per definir el que li espera al govern de Pedro Sánchez. La coincidència amb el qualificatiu és perquè es destaca el cofoisme faroner i desafiant de P. Sánchez i per l’altra banda la fúria agressiva de Vox i el rancor del PP per haver perdut la possibilitat de formar un executiu: tot el pes feixuc de la dreta extrema esvalotada i perillosa. La campanya electoral del PP i la de Vox, no va ser massa reeixida i el resultat fou que ambdós sumant-se no tenien prou diputats per aconseguir la majoria a les Corts.
Vaig seguir el tens i aspre debat d’investidura; mai havia vist tanta crispació entre el PSOE de Pedro Sánchez, el PP d’A. Núñez Feijóo i Vox de Santiago Abascal. La tensió durarà fins que algú perdi la paciència davant l’imprevisible P. Sánchez. Resilient, supervivent, oportunista, camaleònic. Tanta confusió en els seus pactes mareja a molts. Aquest home pot situar-se a la dreta, al centre, a l’esquerra. Qualsevol espai polític li és propi, res li és aliè, ni Cs, ni ERC, ni Podem o Sumar, PNB, JxCat, etc. I si algun nou partit neix contra el PSOE, que sàpiga que no trigarà gens a pactar-hi.
Per la forma com ha obrat P. S ánchez, excepte el PSOE (no tots) i en Gabriel Rufián d’ERC, ningú està content, ni la monarquia........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Donald Low
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
