Com sol passar cada vegada més, en més camps i àmbits, el pensament, la cultura i la política woke, guanyen cada vegada més terreny, contaminant tot d’allò políticament correcte, que de fet seria una de les accepcions més conegudes del terme woke. Expliquem una mica més el concepte, doncs darrerament es comença a utilitzar força als mitjans i a vegades no de forma afortunada.
Tot i que en sentit estricte i polític el terme woke es va començar a utilitzar als EUA fa uns anys i apel·la al «despertar» en anglès, en relació als drets de les minories, poc va durar en ser integrat i reinterpretat per un fenomen molt més potent que fa anys està assolant les democràcies i es l’eclosió d’allò políticament correcte amb pretensió de pensament únic. I que per cert, és el que està provocant a la vegada l’auge de l’extrema dreta.
Per tant, el pensament i la cultura woke, les guerres culturals, l’esquerra woke (de la que aquí som alumnes aplicats), la TV woke (TV3 per excel·lència) estan arrasant i portant a la picota, termes, conceptes, lluites, alternatives, moviments, etc. que pretenien un canvi social real per a tothom, no per a minories, que a la vegada es miren de reüll unes a altres i que sovint acaben provocant suma zero i un desgast d’energia poc calculat.
Per posar un exemple ben recent i senzill, la recent reforma de la Constitució en modificar un sol article per canviar el terme disminuït per persona discapacitada. Si ens atrevíssim a qüestionar aquesta reforma argumentant que hi ha moltes més raons i de pes, per reformar la Constitució, que afecten molt més al conjunt de la població, algú ens podria etiquetar, senyalar, denunciar, acusar, en tant ens sortim del guió políticament correcte i ser titllats d’extrema dreta. És el que fa la cultura woke, en una clara mostra de supremacisme moral.
Fins a quin punt s’ha convertit la política en un gran aparador woke, que quasi totes les institucions, organismes, etc. s’han après i acomodat molt bé, a aquest fenomen, doncs convida gratis a situar-se amb l’establishment amb una pàtina «progre». I aquest és el més interessant del fenomen, que si per una banda buida de contingut, desvia l’atenció i envernissa una proposta, llei, injustícia, recurs, servei o activitat, de pàtina progre, per l’altra ens porta cap enrere, curtcircuitant propostes realment trencadores i per majories.
El llenguatge inclusiu seria un altre exemple, o el llenguatge no binari també, del que fa poc es va desmarcar (menys mal) una universitat catalana, doncs es pretenia fer un diccionari o manual d’instruccions per a l’ús del llenguatge no binari. El que s’ha caricaturitzat, com exemple, amb nens, nenes i «nenis». No obstant, el que sí ha quedat a una sèrie de partits d’esquerra, és el llenguatge amb les expressions inclusives (que podríem definir woke), com seria el cas del «totes», enlloc del tots i totes o tothom, o «les», enlloc de «els», etc. En definitiva feminitzar el tractament en els articles, pronoms, etc. i com si no fer-ho fos un indicador de masclisme o biaix patriarcal.
Però això no queda en el llenguatge, per exemple el relacionat amb la paritat o les llistes paritàries. Qüestionar la paritat per raons de gènere i no de mèrit, s’ha convertit en un anatema i qui se surt de la «norma» és condemnat a la foguera. I ho dic en aquests termes doncs la resposta de la cultura woke és inquisitorial, doncs pots ser etiquetat, estigmatitzat o criminalitzat sense que hagis comès cap delicte i més a les xarxes socials.
El fenomen ve de lluny, no és d’ara, afirmar que alguns sindicats donen molta més importància al mobbing de gènere, discriminació de gènere, etc., que al mobbing laboral (i a l’explotació laboral), també seria un anatema, quan els nivells d’explotació laboral, exclusió social i no diguem ja expulsió social (doncs el 80% de la joventut és avui població excedent, que sobra, vaja) són monumentals. Però a la pobresa se la fa invisible i en canvi els problemes relacionats amb el gènere es magnifiquen per terra, mar i aire, les 24 hores del dia.
En la mateixa línia ja fa un any, a molt tirar dos, que detecto passa el mateix amb el concepte justícia climàtica. D’un temps ençà els mitjans i organitzacions woke fan la lectura global/global que tan mal van fer els moviments antiglobalització. La justícia climàtica no necessàriament és que el Nord global rendeixi comptes al Sud global, per ser el responsable de les emissions quan els estralls més grans són al Sud. Certament les darreres cimeres sobre canvi climàtic fomenten aquesta interpretació, al convidar a col·lectius indígenes que donen una nota de color aparentment transgressora, o sigui woke.
Ja fa temps hauríem de tenir més present aquella màxima «pensa globalment, actua localment», i no deixar-nos entabanar per la concepció woke «pensa global, actua global» (que per cert provoca la contrària a nivell cantonalista (pensa local, actua local), que legitima a la vegada l’egoisme NIMBY (no al costat de casa meva).
No veure els estralls i desastres de l’extrema sequera en el nostre entorn, no correlacionar la sequera amb les emissions que generem nosaltres aquí i ara, i per tant amb l’emergència climàtica, no correlacionar les pèrdues que està tenint la pagesia de milions i milions amb l’augment del cost de la vida i no actuar jurídicament contra els responsables locals, és una mostra d’ignorància sobre justícia climàtica i un indicador que la cultura woke ha penetrat a no pocs àmbits.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Donald Low
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
