La famosa expressió de Greta Thunberg en relació a les cimeres internacionals sobre canvi climàtic, el famós bla, bla, bla, ens la podríem aplicar a Catalunya i la podríem aplicar a la Generalitat, al govern actual i als anteriors, i a quasi tota l’oposició. Uns, quan parlen de sobirania nacional i altres quan si més no, desitgen la sobirania energètica. Dic desitgen i no volen, doncs com deia la periodista i escriptora Patrícia Gabancho «els catalans són molt eixelebrats amb el desig, però molt porucs en l’acció». La sobirania energètica es podria explicar així també. I no sols, com veurem, exigint per normativa comunitats energètiques locals, a totes les ciutats de més de 20.000 habitants. O per exemple, a la baula, en teoria més feble, per poder endegar processos reals de sobirania energètica hidràulica. Per més sequera que hi hagi i amb més raó, doncs la gestió privada de l’aigua en l’actual context és inadmissible. O amb la mareomotriu, aprofitant que s’hauran de posar inexorablement espigons per neutralitzar la penetració del mar i/o fúria dels temporals (doble ús).
També es parla molt d’autodeterminació, però sempre, com autodeterminació nacional. Són pocs els que l’entenen d’una manera més concreta, com sobirania energètica, alimentària, financera, etc.
Tenint present que Catalunya te més competències de les que sembla, doncs amb tant soroll «nacional», semblaria que no tenim Parlament, Estatut (per poc desplegat o retallat que estigui), competències, finançament (per més que s’hagi de millorar), recursos, etc. Es podria fer molt més i en concret, es podrien assolir fites de sobirania que no s’estan assolint i van passant els anys. Sovint l’enemic no és Madrid o el govern espanyol, si no interessos de grans i no tan grans corporacions catalanes, amb capital català, etc. en el marc d’un context de pràctiques neoliberals de facto, que passen desapercebudes per les múltiples «guerres culturals», a part de la nacional, la més mediàtica, a la que l’establishment català (més enllà de l’actual Govern), s’apunta, tolera o fomenta, per tal que el que serien les qüestions més cabdals, problemàtiques o que significarien una «patata calenta» i haver de treballar de valent i lliurar batalles jurídiques, polítiques i parlamentaries, quedin lluny dels focus i de l’agenda política. En aquest sentit, és ben significatiu la concatenació d’alarmes socials i programes que ens brinda TV3, amb el gènere, els drets LGTBI, el sexe, pederàstia, pornografia, etc. com si la gran majoria de la població fos masclista, no binària, violenta, addicta o depravada i el gruix dels seus problemes passessin per aquí (podria estar fomentant TV3 les guerres culturals enlloc d’incentivar i dinamitzar reivindicacions de majories socials?)
Però tornem a l’energia, i deixant per un dia la sobirania energètica via energies renovables solar i eòlica en concret, on és evident que els lobbys fòssil i nuclear han fet i estan fent una molt bona feina a Catalunya darrera els bastidors amb associacions testaferro i científics molt «preocupats» per les renovables (i gens per l’emergència climàtica), si no, no s’explica l’escandalós endarreriment que portem, a la cua d’Espanya i Europa.
Hi ha una altra via per la sobirania energètica, la hidràulica, que s’ha explorat més d’una vegada, de dues i de tres, s’ha debatut, s’han fet propostes al Parlament, però curiosament, atès que és una reivindicació que podria ser assumible i plenament integrable amb unes negociacions entre el dit «sobiranisme» i el Govern espanyol, ara, amb les negociacions que hi ha hagut per formar un nou Govern espanyol a Madrid, haurien d’haver sigut objecte de negociació com seria el cas de Rodalies, i no es plantegen. No s’explica... O potser no interessa?
M’estic referint al que és una competència reconeguda i no exercida amb ple dret, com seria la gestió de les centrals i minicentrals hidroelèctriques que hi ha a Catalunya, si més no, les de les conques internes, doncs les altres seria més complex fer-ho, atès que es xocaria amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Aquí sí que es demostraria la voluntat política de tenir i exercir la sobirania energètica, pactant i acordant amb el Govern espanyol, remoure tots els obstacles jurídics i administratius, per tal que igual que les centrals nuclears que tenen data de caducitat acordada, totes les centrals i minicentrals elèctriques, puguin ser gestionades amb ple dret per la Generalitat i la famosa Energètica publica catalana, de la que tan se’n parla, però que no veiem que fa.
Si sumem totes les centrals, unes 10, que segons uns tenen la concessió ja caducada, segons altres la tenen renovada per una enginyeria administrativa legal o alegal... que s’ha realitzat sense llum ni taquígrafs, sense passar pel Parlament i al marge de cap tipus de negociació entre Generalitat i Estat, a les més de 200 minicentrals hidroelèctriques que té Catalunya i que són com petits regnes de taifes, on entre particulars, ajuntaments i empreses privades sobretot (ENDESA), tindríem segons diferents analistes i experts, l’equivalent a la producció d’una central nuclear!!.
Però clar, tindríem, si aquestes 10 centrals hidroelèctriques fossin declarades públiques i catalanes, amb un acord al Parlament, fent efectiva la caducitat de la concessió (75 anys, són molts anys), anul·lant la renovació de la concessió de les fetes amb anomalies legals, indemnitzant si cal a les operadores i endegant un procés de nacionalització en el marc de l’Energètica pública catalana. És curiós que això que seria un clar exemple de sobirania energètica, no estigui a l’agenda dels «nacionalistes». Nacionalistes que no estan per la nacionalització de l’aigua? Se’ls veu el llautó. I l’oposició, on és?
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Donald Low
Mort Laitner
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
Michael Kwet
visit website
