Joseph Stiglitz, premiat l’any 2001 amb el Nobel d’Economia, escrivia en un article recent: «Més de dos anys després que els economistes es dividissin en camps oposats sobre la naturalesa de la inflació postpandèmia, ara sabem quin bàndol tenia raó. La desinflació ha confirmat que els augments de preus anteriors van ser transitoris, impulsats en gran part per les interrupcions de l’oferta i els canvis sectorials de la demanda».

Tot seguit ressalta que «la inflació induïda per la pandèmia es va agreujar encara més per la invasió russa d’Ucraïna, que va provocar un augment dels preus de l’energia i els aliments. Però, de nou, estava clar que els preus no podrien continuar augmentant a aquest ritme, i molts de nosaltres vam predir que hi hauria desinflació (...). Teníem raó».

L’anàlisi d’aquest prestigiós economista és contundent. Com és sabut, la inflació és una pujada general i continuada dels preus, que comporta una disminució del poder adquisitiu dels consumidors. I la desinflació és una desacceleració temporal del ritme de creixement dels preus en una situació d’inflació. És a dir, els preus creixen, però amb menys intensitat.

Per descomptat, els bancs centrals s’atribuiran l’èxit de la desinflació, però la política d’augment dels tipus d’interès no ha contribuït a la solució del problema, sinó tot al contrari. Els anomenats directius «falcons» dels bancs centrals van escampar el temor d’una inflació desbocada que requeriria un període llarg de tipus d’interès elevats i que l’atur es convertiria en una plaga universal. Mentida! Segons Stiglitz, «una vegada més, la relació macroeconòmica estàndard entre inflació i atur, expressada en la corba de Phillips, no es va confirmar».

Però plou sobre mullat. En un document de treball de setembre de 2021 titulat «Qui va matar la corba de Phillips? Un misteriós assassinat», els economistes David Ratner i Jae Sim, posaven en qüestió aquest principi que atribueix la inflació, en última instància, a la política irresponsable dels governs, dissenyada per reduir l’atur. Sense embuts afirmaven que «l’origen de la ruptura de la relació de la corba de Phillips es pot trobar en el col·lapse del poder de negociació dels treballadors des de la dècada de 1980».

Per tant, «la disminució del poder sindical redueix la quota de les rendes (...) apropiades pels treballadors i, per tant, ajuda a explicar la disminució secular de la participació laboral i l’augment de la participació en els beneficis» de les empreses. Al·leluia!

Stiglitz és massa optimista si pensa que els bancs centrals aprendran la lliçó. De fet, la política monetària actual té com objectiu la capitalització del sistema bancari a costa dels contribuents.

Vaja, com sempre.