Quan acaba oficialment l’any (un artifici més dels molts que condicionen la nostra vida), sembla un moment propici als balanços, tan personals com col·lectius. Aquest article està sempre dedicat a temes ambientals; en conseqüència, si em centro a aquest àmbit, el balanç a Catalunya no és gens bo en termes de sostenibilitat. Seguim a la cua de l’Estat pel que fa a la contribució de les renovables al mix elèctric, sense que el nostre govern tingui un full de ruta clar de com sortir de l’atzucac i a la vegada escotar al territori. Estem estancats quant al reciclatge de residus. De nou sonen tambors de grans projectes, com l’ampliació l’aeroport de Barcelona, ara amb el nou argument de si vàrem ser capaços de desviar un riu com no podem traslladar un petit espai de la Xarxa Natura 2000 perquè puguin aterrar cada cop més avions que vagin més lluny.

I per damunt de tot, la sequera que amenaça greument a molts milions de ciutadans a un horitzó de poques setmanes. I si bé no som responsables directes que no plogui (encara que si es culpa del canvi climàtic, si en som els causants), és la nostra responsabilitat no haver fet res en infraestructures hidràuliques des de la darrera gran sequera. I davant del que sembla inevitable, es busquen pal·liatius estrambòtics i molt cars (com portar aigua en vaixell, encara no es sap d’on) en lloc de parlar serenament del que per mi és l’única solució raonable que no és altra que connectar les conques internes de Catalunya amb les de l’Ebre. Però pel que sembla és quelcom que el Govern no considera, sobretot perquè seria un transvasament i aquesta és paraula prohibida: per vaixell, sí però per canonada no.

Si el balanç el fem a escala global, les dades són decebedores: l’any 2023 haurem consumit més combustibles fòssils que mai, les emissions de gasos d’efecte hivernacle han tornat a augmentar, s’han fabricat més plàstics que en el passat i s’han descobert importants jaciments petrolífers nous. Si bé alguns països estan fent esforços, en l’àmbit de tota la Terra el balanç és decebedor, per més declaracions que facin els responsables polítics i malgrat que els efectes del canvi del clima són evidents en alguns llocs.

Fins i tot la darrera Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP28) ha conclòs amb un acord que assenyala el «principi de la fi» de l’era dels combustibles fòssils, un acord molt feble i aconseguit «in extremis». Jo pensava que aquest principi de la fi es va començar a treballar des del primer moment que els científics van demostrar una relació de causalitat entre el consum de determinades fonts d’energies i l’escalfament de la Terra. Però que tants anys després encara ens situem a la casella de sortida, no és bon auguri. I més quan el balanç reconeix que les emissions mundials de gasos d’efecte d’hivernacle han de reduir-se un 43 % per a 2030, en comparació amb els nivells de 2019, per a limitar l’escalfament global a 1,5 °C. És a dir, set anys per desfer un camí que tossudament han portat a incrementar any rere any les emissions.

El paper ho aguanta tot i molt probablement una propera COP, quan estiguem a prop de 2030 i es vegi que és impossible complir amb aquest objectiu, donaran una nova puntada a la pilota i assenyalaran nous objectius per a nous horitzons llunyans. La meva pregunta sempre és: quan es demostri el fracàs, on estaran els polítics que ara han celebrat aquest acord?. Malauradament els «tempos» de la política i dels problemes de la Terra són diferents.

Hi ha una manera força interessant d’analitzar de manera global el camí que portem. Cada any, la Global Footprint Network, calcula l’anomenat Dia de la Sobrecapacitat de la Terra, la data que marca que hem consumit tots els recursos que el planeta és capaç de generar en un any. És a dir, que a partir d’aquest dia estem tenint un dèficit ecològic. No sols estem consumint el nostre capital natural anual abans d’hora, sinó que estem prenent recursos del futur per a cobrir el present. És com una família que gasta més del que ingressa i que ha de viure a crèdit.

Aquests càlculs es fan des de 1970, i van començar situant el punt al 29 de desembre i l’any 2023, ha estat el dia 2 d’agost. Cada any la Terra se’ns acaba abans, excepte l’any de la pandèmia. Pot ser criticable el mètode de càlcul emprat, però si sempre és el mateix, les dades són comparables i demostren clarament el nostre consum en excés dels recursos naturals, que necessitaríem més d’un planeta (exactament 2,5) per aconseguir l’equilibri entre explotació i regeneració. A més, és una desigualtat més la que produeix: el 20% de la població del planeta consumeix el 80% dels recursos naturals. Per tant, el problema el generen uns quants però el mateix tothom.

No soc pessimista; simplement intento ser realista. I les dades demostren, sigui quina sigui l’escala d’observació, que no anem pas bé.

QOSHE - Balanç de final d’any - Ferran Vallespinós Riera
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Balanç de final d’any

18 0
25.12.2023

Quan acaba oficialment l’any (un artifici més dels molts que condicionen la nostra vida), sembla un moment propici als balanços, tan personals com col·lectius. Aquest article està sempre dedicat a temes ambientals; en conseqüència, si em centro a aquest àmbit, el balanç a Catalunya no és gens bo en termes de sostenibilitat. Seguim a la cua de l’Estat pel que fa a la contribució de les renovables al mix elèctric, sense que el nostre govern tingui un full de ruta clar de com sortir de l’atzucac i a la vegada escotar al territori. Estem estancats quant al reciclatge de residus. De nou sonen tambors de grans projectes, com l’ampliació l’aeroport de Barcelona, ara amb el nou argument de si vàrem ser capaços de desviar un riu com no podem traslladar un petit espai de la Xarxa Natura 2000 perquè puguin aterrar cada cop més avions que vagin més lluny.

I per damunt de tot, la sequera que amenaça greument a molts milions de ciutadans a un horitzó de poques setmanes. I si bé no som responsables directes que no plogui (encara que si es culpa del canvi climàtic, si en som els causants), és la nostra responsabilitat no haver fet res en infraestructures hidràuliques des de la darrera gran sequera. I davant del que sembla........

© Diari de Girona


Get it on Google Play