Estem en temps incerts. No tinc cap dubte de que el 2017 des del govern de Catalunya es va atacar la democràcia sobre tot a les sessions parlamentàries del 6-7 de setembre. De forma fraudulenta, van intentar carregar-se la Constitució votada majoritàriament pel poble de Catalunya. Avui ningú s’atreveix a reivindicar aquelles sessions perquè tothom és conscient del frau que van suposar. Reivindiquen la data de l’1 d’octubre perquè pretenen justificar-la dient que votar és democràcia, una falsedat que la comissió de Venècia es va encarregar de rebatre. Però el més important és que aquells actes i la posterior acció dels independentistes varen trencar la convivència a Catalunya. Molts ens vam veure considerats ciutadans de segona per no ser independentistes. En l’acció de govern i al carrer es palpava que ens volien fer creure que els bons catalans eren els independentistes i la resta érem mals catalans. Això ja passava en temps d’en Pujol, simplement es va fer més evident. De fet, el govern va renunciar a ser el govern de Catalunya per passar a ser el govern dels independentistes. Aleshores el govern Rajoy, amb el suport dels socialistes, va aplicar el 155. Cap funcionari va mostrar reticències i els partits van acceptar participar en les eleccions convocades per Rajoy, la vicepresidenta Sainz de Santamaria va poder governar Catalunya des de Madrid sense cap problema. Va ser una quixotada més de les moltes que Catalunya ha viscut. Llegeixin sinó l’entrevista a Macià quan ja era President sobre els fets de Prats de Molló publicada al llibre «Què passa en Catalunya?» de l’excel·lent periodista Chaves Nogales, o sobre els fets d’octubre del 1934 el llibre «Abans del 6 d’octubre» de l’advocat i polític Amadeu Hurtado o les reflexions de Gaziel fetes a vol de ploma els 4-7 d’octubre del 34 titulades «Apunts d’una nit inoblidable: per als catalans del demà» publicades en al llibre «Un país en crisi», recopilació d’articles a càrrec de Sergi Doria.

Durant anys els independentistes han torturat als catalans amb un allau de llaços grocs demanant que els líders jutjats pels fets del 2017 fossin alliberats, sense que cap d’ells reconegués la realitat del que havien fet. Per contra han continuat dient-nos que ells no van fer res malament i que «els seus» sofreixen repressió. Mentrestant a Catalunya la Generalitat continuava governant sols pels independentistes. El primer pas per intentar canviar les coses el va fer el govern Sánchez quan va concedir els indults als líders del procés. El primer a demanar-los va ser Iceta i va ser fustigat per tots costats. Aquest primer pas va portar distensió a Catalunya tot i que molts independentistes continuaven amb el seu monòleg repetint que no havien fet res malament. Crec que no m’equivoco si dic que molts independentistes i molts no-independentistes ens vam sentir alleugerits pels indults. No tinc clar que va aportar l’independentisme a aquesta distensió. Un pacte sempre es fa amb renúncies de les dues parts, en aquest cas el govern d’Espanya va renunciar a fer complir la condemna, què van oferir els independentistes?

Ara, Sánchez, després d’haver dit que no concediria una amnistia ho ha fet per necessitat i jo l’he defensada però mantinc dubtes. Repetir eleccions no veig que fos solució a res donada la falta de diàleg dels grans partits. En aquestes circumstàncies una repetició electoral només tenia dues sortides, o un govern de PP amb Vox (l’entrada de Vox al govern tindria efectes perversos tant per Catalunya, com per Espanya i Europa) o trobar-nos en una situació semblant a la que tenim ara, situació que requeriria un pacte a lo Frankenstein. Dit altrament si no acceptem un pacte com l’actual, tindríem repeticions electoral fins que s’arribés a una majoria de PP i Vox. Només per això crec que s’havia d’explorar la possibilitat d’uns pactes com els actuals. Però tinc els meus dubtes que l’amnistia serveixi per millorar la convivència a Catalunya perquè els independentistes no ofereixen res a canvi, només treuen pit i continuen repetint els seus mantres. Recordo que el problema principal és Puigdemont, si ell no fos un dels amnistiats les coses serien diferents i, en això, Llarena i la judicatura espanyola hi tenen molt a veure. Si haguessin fet la seva feina i tinguessin una bona connexió amb l’entramat judicial europeu del que formem part, Puigdemont hauria sigut extradit a Espanya per ser jutjat i avui no tindríem aquest problema.

L’independentisme ara demana pactar un referèndum d’autodeterminació. Els indults van ser beneficiosos per refer la convivència a Catalunya. Ara l’amnistia és una solució a un problema de governabilitat (que va evitar un govern PP-Vox) però no tinc clar que ajudi a la convivència a menys que l’independentisme aportés alguna cosa. Però si tinc clar que un referèndum seria un cop terrible a la convivència. Tot referèndum binari que enfronti a mort dues parts de la ciutadania ha trencat la convivència i això també s’esdevindria a Catalunya. Va passar als referèndums del Quebec, d’Escòcia i en el del Brexit i les ferides van costar anys de curar o encara estan obertes. L’independentisme no vol curar ferides i forjar convivència, continua volent divisió per intentar imposar la seva solució encara que sigui a costa de desmuntar Catalunya i crear problemes a Espanya i Europa. Tinc el convenciment de que Sánchez, tot i la seva valentia que el porta a fer coses insospitades, no ho pot pactar. Hauria de forçar la Constitució i ni una majoria de ciutadans (i ni tan sols de socialistes) el seguiríem. Molts catalans ens sentiríem maltractats, l’ombra dels moments més divisoris del procés tornaria a planar a la política catalana.

L’anomenat problema català és un problema entre catalans i mentre no siguem capaços de parlar-ne sense tirar-nos els plats pel cap, continuarà estan aquí. L’independentisme podria desbloquejar la taula de partits catalans i deixar d’estigmatitzar el federalisme, serien passos positius en la recerca de solucions.

QOSHE - Dividir la ciutadania mai és solució - Francesc Esteva
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Dividir la ciutadania mai és solució

26 0
05.01.2024

Estem en temps incerts. No tinc cap dubte de que el 2017 des del govern de Catalunya es va atacar la democràcia sobre tot a les sessions parlamentàries del 6-7 de setembre. De forma fraudulenta, van intentar carregar-se la Constitució votada majoritàriament pel poble de Catalunya. Avui ningú s’atreveix a reivindicar aquelles sessions perquè tothom és conscient del frau que van suposar. Reivindiquen la data de l’1 d’octubre perquè pretenen justificar-la dient que votar és democràcia, una falsedat que la comissió de Venècia es va encarregar de rebatre. Però el més important és que aquells actes i la posterior acció dels independentistes varen trencar la convivència a Catalunya. Molts ens vam veure considerats ciutadans de segona per no ser independentistes. En l’acció de govern i al carrer es palpava que ens volien fer creure que els bons catalans eren els independentistes i la resta érem mals catalans. Això ja passava en temps d’en Pujol, simplement es va fer més evident. De fet, el govern va renunciar a ser el govern de Catalunya per passar a ser el govern dels independentistes. Aleshores el govern Rajoy, amb el suport dels socialistes, va aplicar el 155. Cap funcionari va mostrar reticències i els partits van acceptar participar en les eleccions convocades per Rajoy, la vicepresidenta Sainz de Santamaria va poder governar Catalunya des de Madrid sense cap problema. Va ser una quixotada més de les moltes que Catalunya ha viscut. Llegeixin sinó l’entrevista a Macià quan ja era President........

© Diari de Girona


Get it on Google Play