Els independentistes continuen jugant a la grandiloqüència i la prepotència (vagi amb compte, nosaltres tenim la clau) i, la veritat, que ho faci Junts em sembla fora de lloc, però que ho faci ERC, que governa Catalunya amb 33 diputats, em sembla del tot imprudent, més tenint present que per mantenir el govern necessita el PSC que, no ho oblidin, és la força majoritària a Catalunya. Avui parlaré del relat de Junts, el que van escriure en l’acord-desacord firmat amb el PSOE. Ras i curt, es tracta d’un somni que amaga una pulsió reaccionària molt preocupant.
Dir que el problema de Catalunya ve del 1714 és anar molt lluny, és reescriure la història, el 1714 vam perdre una guerra, cosa del més usual a l’Europa de l’època. Dir que Catalunya té drets històrics per haver perdut la guerra és com dir que els musulmans tenen dret a al-Andalus perquè l’ocuparen durant 800 anys o que Hongria té drets sobre la Transsilvània perquè formava part del seu imperi. Molts donem suport a Europa perquè ha estat capaç de superar aquestes reivindicacions excloents per crear un espai d’entesa i cooperació on hi havia divisió, odis i guerres. Demanar coses és legítim, però basar-les en els fets del 1714 és profundament reaccionari, és un atac a la base d’Europa, és no entendre en quin món vivim.
No s’ha d’anar tan enrere per explicar què va passar a Catalunya a partir del 2013. Al procés hi van confluir dos fets. El primer va ser la sentència de l’Estatut en què el Constitucional reformava el text aprovat pel poble de Catalunya responent a un recurs del PP. A més a més, el PP va copiar articles sencers dels que havia recorregut a l’Estatut català en les reformes que va impulsar als estatuts d’altres CCAA. El segon va ser social, el president Mas el 2012 va pactar els pressupostos amb el PP i aquests contenien unes retallades socials que van provocar una revolta social. El Parlament va ser encerclat i Mas va haver d’arribar-hi en helicòpter. Mas va reaccionar trencant amb el PP i abraçant un independentisme a l’alça.
El moviment independentista, a partir de les grans manifestacions d’aquells anys, va creure que tenia carta blanca i tot es va incendiar el 2017. Les sessions del 6-7 de setembre del 2017 al Parlament són el punt de ruptura que trenca la legalitat democràtica, com va explicar molt bé Coscubiela en la mateixa sessió del Parlament. Tot el que emana d’aquelles sessions no és democràtic, la votació de l’1 d’octubre, els seus resultats o l’estranya declaració d’independència, tot plegat és fruit d’un comportament no democràtic al Parlament. Que el govern Rajoy respongués a les votacions amb unes càrregues de policia desproporcionades que van encrespar uns ànims ja prou exaltats, és un acte irresponsable, però no canvia la il·legalitat de les lleis aprovades el 6-7 d’octubre i tot el que va venir al darrere. I tot això ho falseja el relat de Junts. El 155 va ser la reacció natural per restaurar la legalitat i la reacció del funcionariat català va ser d’acatament, cap intent de revolta.
També diuen que Catalunya ha estat reprimida. No és més que una mostra del complex d’inferioritat que sempre han demostrat els nacionalistes. Tot seria perfecte si fóssim independents, però hi ha un maligne, un enemic exterior, que ho impedeix. La psicoanàlisi crec que en diu mania persecutòria, la que pateixen les persones que caminen mirant al seu entorn, més preocupades per si algú els persegueix que per viure. Aquí els governs estan més preocupats per detectar possibles enemics que per governar. Pregunto, hi ha algun govern que no trobi entrebancs? Per aconseguir les coses, òbviament, haurem de lluitar a Espanya i a la UE que, per exemple, ens exigirà que complim amb el 32% d’energies renovables el 2030. Com ho hauran de fer les altres CCAA. Això es pot encarar de front fent plans per assolir els objectius (en el marc legal) o dir que no ens deixen. He estat director d’un institut de recerca molts anys, sé que dir que no ens deixen és el fàcil, el realment interessant és negociar i trobar la manera de fer-ho preservant la llei. Evidentment, costa més que dir que no ens deixen, encreuar-se de braços o gesticular.
Finalment, els independentistes demanen negociació a Madrid mentre la neguen a Catalunya. Des del 2017 la majoria no independentista de catalans hem esperat pacientment que la Generalitat tingués un gest d’empatia, que ens reconegués com a catalans de ple dret, però no he sentit res d’això. Més aviat tinc la sensació que els independentistes voldrien eliminar-nos del mapa i com que no poden intenten fer-nos invisibles, eliminar qualsevol opinió contrària, passen de nosaltres. Al debat d’investidura s’han atorgat, com sempre, la representació de Catalunya, hi ha un problema polític entre Catalunya i Espanya, han repetit. Tots sabem que el problema bàsic és entre catalans, entre dues visions de Catalunya, la dels independentistes que creuen en l’enemic exterior, que Espanya és l’enemic, i els altres que creiem que cal col·laborar, que volem desenvolupar el federalisme que es va començar amb la Constitució del 78 i l’estat de les autonomies. Per intentar consensuar un camí per a tots els catalans (no només per a una part de catalans) el Parlament va aprovar la creació d’una taula de partits a Catalunya, taula que l’independentisme ha posat al congelador, no l’ha volgut implementar. El que exigeixen a Madrid, la negociació, la neguen a Catalunya tot i la resolució del Parlament.
En la presa de possessió del nou govern hem pogut veure el sainet d’Irene Montero i Ione Belarra. Ens diuen que sense elles el govern no pot ser progre, tenen la marca patentada igual que els independentistes, només ells representen Catalunya. Els fanatismes dogmàtics estan a l’ordre del dia.
L’independentisme continua desbarrant
5
1
24.11.2023
Els independentistes continuen jugant a la grandiloqüència i la prepotència (vagi amb compte, nosaltres tenim la clau) i, la veritat, que ho faci Junts em sembla fora de lloc, però que ho faci ERC, que governa Catalunya amb 33 diputats, em sembla del tot imprudent, més tenint present que per mantenir el govern necessita el PSC que, no ho oblidin, és la força majoritària a Catalunya. Avui parlaré del relat de Junts, el que van escriure en l’acord-desacord firmat amb el PSOE. Ras i curt, es tracta d’un somni que amaga una pulsió reaccionària molt preocupant.
Dir que el problema de Catalunya ve del 1714 és anar molt lluny, és reescriure la història, el 1714 vam perdre una guerra, cosa del més usual a l’Europa de l’època. Dir que Catalunya té drets històrics per haver perdut la guerra és com dir que els musulmans tenen dret a al-Andalus perquè l’ocuparen durant 800 anys o que Hongria té drets sobre la Transsilvània perquè formava part del seu imperi. Molts donem suport a Europa perquè ha estat capaç de superar aquestes reivindicacions excloents per crear un espai d’entesa i cooperació on hi havia divisió, odis i guerres. Demanar coses és legítim, però basar-les en els fets del 1714 és profundament reaccionari, és un atac a la base d’Europa, és no entendre en quin món vivim.
No s’ha d’anar tan enrere per explicar què va passar a Catalunya a partir del 2013. Al procés hi van confluir dos fets. El primer va........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
