En aquests moments hi ha molta gent desorientada, molts diuen que ja no presten atenció a la política. A mi mateix, que sempre hi he estat interessat, també em passa una mica. Des de les guerres que ens deixen unes imatges desoladores fins als continus enfrontaments, em fan sentir impotent, no m’agrada el que veig i no sé què puc fer per ajudar a canviar les coses. Quan em sento en aquest estat d’ànim sempre retorno al per què hi estic interessat, quin sentit té la política per a mi. Vaig començar a interessar-m’hi de molt jove i sempre he vist la política com una manera de plantejar-me com crear una societat més justa on els ciutadans siguin els artífex de la seva pròpia història. Això ho poden fer persones de dretes o d’esquerres que s’hagin preparat per fer bé les coses, no crec que ningú tingui «la veritat» i, per això, mai he cregut en les ideologies que diuen que ells tenen «la solució». Durant el franquisme vaig participar a una reunió de Pax Christi a Cracòvia on participaven alguns dels que varen ocupar càrrecs en el govern polonès després de treure’s la tutela de la URSS. Allà vaig constatar la similitud amb el règim franquista, només la minoria del «partit comunista» creien o deien creure en el comunisme, tots els altres simplement intentaven sobreviure a pesar de l’ambient asfixiant que es respirava.

Soc dels que volem fer les transformacions socials per millorar la societat sense perdre les llibertats, en democràcia, i això exigeix negociar i guanyar les batalles negociant, sigui entre sindicats i patronals en temes socials, sigui amb els altres partits o en les institucions internacionals en temes polítics. El meu model és el d’en Pallach, en Lluch o en Solana sempre disposats a arribar a acords amplis com va fer Pallach per impulsar el Consell de Forces Polítiques de Catalunya a la transició o en Lluch al fer la llei de sanitat o Solana en els càrrecs que va tenir com explica magistralment en el seu darrer llibre (un veritable manual de política internacional de l’acord). Tots ells han sigut amics de líders de partits de diferent ideologia. Com s exemple, l’amistat entre Lluch i Herrero de Miñón, un del PSC, l’altre del PP. Resumint, com ells prefereixo la política de l’acord a la de la confrontació, l’acció política passa per detectar els problemes, presentar les solucions que proposa cada grup, discutir-los i, en funció de les majories que existeixin en cada moment, intentar consensuar solucions acceptables per àmplies majories.

Avui molts ponts estan tallats, sigui pels nacionalismes excloents, sigui per la falta de diàleg franc. Com tornar a posar en marxa la democràcia de l’acord? En un article anterior deia que potser havíem de tornar a la política útil, la de plantejar-nos problemes concrets i intentar donar-los solució. En un acte de federalistes, Xavier Arbós va defensar aquesta idea per superar «el procés» i l’economista Mariana Mazzucato també ho defensa en alguns dels seus articles. A Espanya recordo amb orgull l’acció d’Illa com a ministre de Sanitat. Sense tenir competències, fent servir una manera federal de fer les coses, va aconseguir consensuar normes entre les CCAA tant per adquirir i repartir les vacunes, com per a les mesures de restricció de la mobilitat i el seu procés de relaxació sempre respectant les normes europees. Aquest model que ha traslladat ara a la seva proposta de política útil a Catalunya és el que ha permès aprovar els pressupostos a la Generalitat i a la Diputació de Barcelona. I sembla que la ciutadania prefereix la política de l’acord a la de la crispació permanent segons reflecteixen les enquestes. Potser si som capaços de tenir mirada llarga, sense pensar en les properes eleccions, no seria tan difícil acordar.

Alguns pensen que practicar la política útil, la de l’acord, és senzill però no ho és, s’ha de treballar molt per ser capaç de fer una bona anàlisi dels problemes, veure en què estem d’acord i en què no i proposar solucions que, respectant el nucli de la proposta que defensem, tinguin el màxim consens. I això no tothom és capaç de fer-ho, s’ha d’haver-se preparat bé, s’ha de saber fer equip, escoltar els que en saben i les opinions dels que no pensen com tu. Recordo que una periodista li va dir a Ernest Lluch: vostè ha llegit molt i té una gran cultura, que bé tenir aquesta qualitat; i ràpidament en Lluch va respondre, de qualitat innata res, és una cosa que s’adquireix amb molt de treball i esforç. Ser un bon líder de la política útil també necessita molt treball i molt esforç. Les solucions que proposem convindria que fossin graduals, que no estiguin molt allunyades de les opinions d’una base social que se les ha de fer seves. En democràcia s’ha de tenir en compte l’opinió social i fer les coses pas a pas, la política dels drets ha de ser gradual, obrir la porta, treballar per ampliar el seu suport social i reformar-la quan es tingui més suport. Miquel Iceta parlava sempre de «diàleg, negociació i pacte» i deia que el PSC era un partit de govern perquè li agradaven els pactes sempre que permetessin fer passes endavant, el PSC és partit d’acords.

I acabo tornant a la realitat. Fa poc deia que esperava que el 2024 els independentistes superessin l’adolescència. Un exemple, Junts acaba de demanar al govern Sánchez que posi sancions a les empreses que varen marxar pel procés i no retornin a Catalunya. O sigui, el 2017 creen les condicions perquè empreses marxin i ara el govern d’Espanya ha de fer que tornin. I a sobre ens diran que és gràcies a ells. Adolescència pura, quan tu no t’aclareixes ataques els altres i els demanes que et solucionin els problemes que tu has creat.

QOSHE - Tornem als principis: la política democràtica és acordar - Francesc Esteva
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Tornem als principis: la política democràtica és acordar

6 9
12.01.2024

En aquests moments hi ha molta gent desorientada, molts diuen que ja no presten atenció a la política. A mi mateix, que sempre hi he estat interessat, també em passa una mica. Des de les guerres que ens deixen unes imatges desoladores fins als continus enfrontaments, em fan sentir impotent, no m’agrada el que veig i no sé què puc fer per ajudar a canviar les coses. Quan em sento en aquest estat d’ànim sempre retorno al per què hi estic interessat, quin sentit té la política per a mi. Vaig començar a interessar-m’hi de molt jove i sempre he vist la política com una manera de plantejar-me com crear una societat més justa on els ciutadans siguin els artífex de la seva pròpia història. Això ho poden fer persones de dretes o d’esquerres que s’hagin preparat per fer bé les coses, no crec que ningú tingui «la veritat» i, per això, mai he cregut en les ideologies que diuen que ells tenen «la solució». Durant el franquisme vaig participar a una reunió de Pax Christi a Cracòvia on participaven alguns dels que varen ocupar càrrecs en el govern polonès després de treure’s la tutela de la URSS. Allà vaig constatar la similitud amb el règim franquista, només la minoria del «partit comunista» creien o deien creure en el comunisme, tots els altres simplement intentaven sobreviure a pesar de l’ambient asfixiant que es respirava.

Soc dels que volem fer les transformacions socials per millorar la........

© Diari de Girona


Get it on Google Play