Els carrers –que no seran sempre nostres– tornen a escoltar càntics que semblaven ja oblidats. Que la premsa –no només espanyola– sigui cada dia més manipuladora, com criden aquests dies a Ferraz o fa uns anys a Urquinaona, és una realitat fàcilment demostrable. De la mateixa manera que és demostrable que els que criden «España una y no 51» i els que criden «Una única llengua, una única terra» tenen més coses en comú del que es pensen. És cert que no cal ser el més lúcid de tots per saber que qui interposa «la pàtria» a la seva vida, moltes llums no té. Sigui quina sigui la pàtria. Ara veiem com als que fa uns anys ens etiquetaven d’equidistants i mals catalans per avisar que el procés era una enganyifa i que qui capitanejava aquelles ordes de gent frustrada eren persones que amb 14 anys emplenaven les carpetes escolars amb estelades en comptes de fer-ho amb fotografies del seu amor platònic (com hauria de fer un adolescent normal), ara ens acusen de ser mals espanyols per avisar que els que victorejaven les masses per sortir al carrer en contra de la investidura del camaleònic Sánchez, els estan utilitzant simplement per poder continuar escalfant la cadira i cobrant sous astronòmics i que aquests, són persones que els primers somnis eròtics els van tenir amb el Cid o amb Carles I. Gent desequilibrada. Aquest és el panorama polític quan la polarització predomina i quan la classe política és més nefasta, inculta i hipòcrita que mai. No cal apuntar que qui pagarà els plats trencats d’aquests vividors de la cosa pública, som tots nosaltres. Però bé, tenim el que ens mereixem. Jo, que havia promès no escriure més sobre política, ho tinc molt clar: el pacte és pura retòrica buida que aconsegueix dues coses. La primera que Junts torni al marc legal –a la realitat– a canvi de deixar-los via lliure per continuar amb el seu relat èpic. I el segon, potser el més interessant, que el debat sobre el model d’estat estigui més present que mai i que això a la llarga pugui obrir noves portes a canviar-lo. El pacte també demostra el que ja es sabia –ho escriuré resumit–: Sánchez és un hipòcrita amb molta gana de poder, Feijóo és curt de gambals, l’Abascal continua tenint somnis eròtics amb el Cid, Díaz i Montero són el populisme elevat a mil i Rufián el que millor s’ha adaptat al sistema polític per viure eternament d’ell. Com que ja no escriuré mai més sobre política aprofito per convidar als lectors a no barallar-se per aquests caradures i a que s’adonin que la batalla de banderes només dona menjar a aquests quatre aprofitats mentre el benestar de la gent es va enfonsant a poc a poc però sense pausa i la crispació s’eleva a nivells perillosos. No val la pena, les coses importants de la vida són altres.