Sense equilibri entre Madrid i Barcelona, amb l’arbitratge de Bilbao, no hi ha Espanya possible. Mentre va funcionar, l’avenç democràtic, social, econòmic i cultural va ser un èxit. Adolfo Suárez, primer, i després Felipe González, van entendre que l’impuls econòmic i financer de Catalunya i el País Basc eren essencials per treure de la letargia una Villa y Corte que la dictadura i abans les conspiracions monàrquiques, havien confinat en la coneguda definició cervantina. L’inqüestionable compromís del PCE amb la modernització, primer, i després els professors universitaris del PSOE, van fer de Madrid una ciutat cordial d’acollida. Una inèrcia que va impregnar el primer govern de José María Aznar, més per necessitat que per convenciment, com es va comprovar després.

La majoria absoluta del PP del 2000 va trencar aquesta equació territorial per donar pas al sever castellanisme d’Aznar amb la seva preferència exterior per Washington, en detriment de Brussel·les. La recuperació indissimulada del sud peninsular del PSOE, i l’impuls d’aquell eix de la prosperitat Madrid-València-Palma del PP, va ser vist per catalans i bascos com una declaració d’intencions de separar-los de la governabilitat espanyola. Primer el pla Ibarretxe, i després la reforma de l’Estatut català, van confirmar la tensió territorial que va assolir el màxim apogeu l’octubre del 2017 a Barcelona.

El moderat galleguista Núñez Feijóo tenia una ocasió única per entendre’s amb el PNB i el sector pragmàtic de Junts. Aquesta era la seva intenció, però el Madrid centrípet no l’hi ha deixat fer, i entre el 28M i el 23J l’ansietat dels barons per pactar amb Vox i l’engany demoscòpic li van impedir aplicar el pla de reconciliació amb Barcelona i Bilbao, lliurant tot aquest espai a un Sánchez molt desgastat, però amb una supervivència política incontestable. Però com va dir el savi Indro Montanelli, el poder desgasta més al que no en té.

La legislatura que ve no serà dura, serà el següent, però amb una previsible aprovació d’uns primers pressupostos i el calendari electoral previst (basques, gallegues i europees), Sánchez té com a mínim dos anys de govern estable, que tal com van els temps és molt.