Josep Pla va dedicar un dels seus escrits a la forma de tractament entre persones. De tu, de vós o de vostè, que és el que va trobar al seu temps. Explica que malgrat que als pobles, dins de la mateixa família, molta gent emprava el vós i a Barcelona era majoritari el vostè, la família Pla sempre es va tutejar i ell ho va estendre de forma natural als amics i amb la resta es feu fort amb el vostè. Amb el periodista arrelat a Calella de Palafrugell Carles Sentís es tutejaven però amb el valencià Joan Fuster, protagonistes de la recent exposició Una conversa infinita, mai varen passar del vostè. Pla afirmava que el comunisme i el feixisme coincidien en defensar el tuteig.
Essent jo un jove periodista, amb el fotògraf Pablo García Cortés anàrem fins al Mas Pla una diada de l’aniversari de l’escriptor per intentar obtenir alguna declaració. Malgrat els bons oficis d’en Pablito ens va engegar escales avall. Això sí, tractant-me de vostè. Fou l’única vegada que hi vaig intercanviar unes paraules. Ara fa uns mesos, dinant amb una família amiga a un restaurant de Madrid (vaig treballar amb els pares, he estat al seu casament i he vist créixer als fills) es va suscitar una discussió sobre el tuteig quan un jove cambrer el va utilitzar amb nosaltres, fet que va molestar el «paterfamilias». Els hi vaig explicar algunes de les anècdotes que recullo en aquest article. Va ser una discussió divertida en la qual els joves i els adults de la família aportaven els seus arguments i que va acabar amb una frase d’una filla adolescent: «Papá, deja tranquilo al camarero porque está buenísimo».
El tuteig s’ha imposat entre els més joves en el tracte amb els adults desconeguts. Sense generalitzar. Per exemple, pel que fa al món de l’hostaleria, hi ha de tot. Com que bona part de la setmana des de fa dècades visc a Madrid, aviat vaig detectar que en aquest costum Madrid ha anat per davant de Catalunya. Ben al principi de la meva estada, havia quedat amb un tipus d’una immobiliària per visitar i llogar un pis. Com que era més gran que jo, li parlava de vostè fins que va fer un gest amb la mà aturant-me: «De tú, amigo Jordi, de tú, que en Madrid todos nos tuteamos». Li vaig explicar a un amic periodista, Arturo Mármol Peris-Mencheta, director de l’Agència Mencheta, a qui vaig visitar una estona després. «Claro Jordi, de tú, que si no parecerás de pueblo», ironitzava. Quan anys abans encara no coneixia personalment a l’Arturo i li dictava cròniques del Girona FC per telèfon, ell sempre acabava la conversa amb «un abrazo!». Un dia em vaig avançar enviant-li jo primer l’abraçada per veure com reaccionava. Em va contestar «otro más fuerte para ti». A Madrid d’això en saben molt.
Fa unes setmanes vaig escriure un article sobre els 85 anys de Ràdio Girona (aprofito per disculpar-me per no incloure aquell dia entre els gironins potents de la SER Catalunya al director, Jordi Finazzi). No vaig fer referència al fet que jo havia estat també al dinar commemoratiu dels cinquanta anys al Fornells Park. Llavors, el propietari de la ràdio gironina era don Ramón de Rato Rodríguez de Sampedro, que tenia moltes emissores. El vaig entrevistar. Era pare de qui seria vicepresident del govern, Rodrigo Rato. Aquest senyor era un franquista de primera hora, circumstància que no va evitar que als anys seixanta anés a la presó per un afer d’evasió de capitals. Diuen que venjança del germà de Franco, Nicolás, per reclamar-li un crèdit impagat.
Anys després a Madrid vaig tractar a una persona molt propera a la família Rato i als seus negocis i li vaig dir que havia conegut a Ramón de Rato. Per descriure com de classista i prepotent era el personatge em va explicar una anècdota sensacional. Resulta que don Ramon tenia una mena de secretari, apoderat de les seves empreses, allò que en deien un «amanuense», home d’absoluta confiança. Textualment el va definir com de «lealtad perruna». Es veu que tots dos varen anar a un país africà per fer un negoci una mica arriscat, essent segrestats per una banda de delinqüents locals. Els hi varen dir que els matarien sinó es pagava un rescat. Ells, mentre esperaven retinguts, resaven i mostraven mútuament el seu afecte. En un moment donat els segrestadors varen simular la seva execució. Quan ja s’acomiadaven del món (cal dir que després els varen deixar anar) el secretari li va dir: «Don Ramón, ¿no cree que en este momento, cuando estamos a punto de morir, no deberíamos tutearnos?».
«¿Tutearnos nosotros?, no veo motivo!!»
«No veo motivo»
21
26
28.01.2024
Josep Pla va dedicar un dels seus escrits a la forma de tractament entre persones. De tu, de vós o de vostè, que és el que va trobar al seu temps. Explica que malgrat que als pobles, dins de la mateixa família, molta gent emprava el vós i a Barcelona era majoritari el vostè, la família Pla sempre es va tutejar i ell ho va estendre de forma natural als amics i amb la resta es feu fort amb el vostè. Amb el periodista arrelat a Calella de Palafrugell Carles Sentís es tutejaven però amb el valencià Joan Fuster, protagonistes de la recent exposició Una conversa infinita, mai varen passar del vostè. Pla afirmava que el comunisme i el feixisme coincidien en defensar el tuteig.
Essent jo un jove periodista, amb el fotògraf Pablo García Cortés anàrem fins al Mas Pla una diada de l’aniversari de l’escriptor per intentar obtenir alguna declaració. Malgrat els bons oficis d’en Pablito ens va engegar escales avall. Això sí, tractant-me de vostè. Fou l’única vegada que hi vaig intercanviar unes paraules. Ara fa uns mesos, dinant amb una família amiga a un restaurant de Madrid (vaig treballar amb els pares,........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
