Ha estat molt ben rebuda –a mi m’ha agradat molt– la pel·lícula Saben aquell, dirigida per David Trueba i que retrata el període essencial de la vida de l’humorista Eugenio i del seu entorn personal i artístic. Des que coneix als anys seixanta a la que seria la seva dona i gran amor de la seva vida, Conxita Alcaide, amb qui comença a cantar com a duo als pubs de Barcelona, fins al maig de 1980. Coincideix el moment de l’esclat de la seva popularitat amb la mort de Conchita de càncer als 37 anys ja amb dos fills. Un d’ells, Gerard, fou el seu representant, sempre està present en tot allò que recordi la figura del seu pare.

Eugenio va morir fa més de 20 anys i sorprenentment no hi ha cap necessitat d’explicar qui era a les noves generacions, un fet gens normal. El seu humor és d’una absoluta contemporaneïtat, perenne. Un senyor amb barba i ulleres fosques, sol en un escenari, només amb un tamboret i una tauleta per la copa, el tabac i un cendrer. Recitava els seus acudits amb una entonació lenta i monòtona. La gent ja reia només amb els silencis, una calada a la cigarreta o un lleuger moviment. Els acudits estaven destil·lats de tal manera que no faltés ni, sobretot, que no sobrés una paraula. Sempre els explicava igual. Com vaig llegir un dia a un article sobre el seu estil, aquest era exactament el contrari dels excessos cunyadistes a les acaballes d’una festa familiar pròpies de molts humoristes de l’època. Sense referències temporals, els seus acudits viatgen en el temps com el primer dia. No és l’humor de l’absurd com alguns han dit. Més aviat, per l’enginy i brevetat de molts acudits, era la capacitat de treure petroli, en aquest cas humor, a la més senzilla de les situacions o converses quotidianes. I avui la gent els riu com el primer dia.

La meva admiració per David Trueba i per Edmon Roch, director i productor respectivament, ve de lluny però aquí han fet indiscutiblement una gran feina. Els dos són gent talentosa i intel·ligent. A David el vaig conèixer fa 30 anys quan ell estudiava cinema a Los Angeles. Amb l’Edmon ve de petits ja que vàrem néixer al primer pis (ell) i al setè pis (jo) del número 10 de la plaça Poeta Marquina de Girona. L’hemeroteca del diari dona testimoni de la seva passió pel cinema gairebé d’adolescent. Han encertat amb l’enfocament fugint d’un biopic complet per posar en valor les dues coses essencials: la formació d’un personatge popularíssim i una gran història d’amor. David Verdaguer i Carolina Yuste estan excepcionals i són clars candidats a tots els premis possibles mercès a una pel·lícula rodona que està agradant molt.

Quan estudiava a Barcelona un dia amb uns amics vàrem anar al Sausalito, el pub de Sant Gervasi on actuava Eugenio. El boca-orella que corria per la ciutat sobre l’èxit de l’humorista feia que les cues s’allarguessin per tot el carrer Teodora Lamadrid. Tinc més records de quan el juny de 1980 va actuar a la discoteca gironina Màquina, de Montjuic. En Joan Baró, el seu propietari, va deixar que em quedés al cantó de l’escenari. La discoteca estava a rebentar. La gent reia de manera hipnotitzant, després es quedava en silenci, tornava a riure només amb una respiració d’Eugenio fins que engegava el següent acudit. Feia tres setmanes que havia mort la seva dona Conxita i Eugenio havia decidit no parar. Ho explica molt bé la pel·lícula.

En puc donar fe. L’Eugenio era bon amic d’en Pere Parals, fundador del popular König. Un dia va venir a Girona. En Pere em va avisar perquè jo havia demanat per entrevistar-lo. Fou a la terrassa del pub James Dean, a la Gran Via, del que també era propietari. Es va publicar al diari el 23 de setembre de 1981. Eugenio no havia parat ni un dia d’actuar aquell estiu. «Només» tenia 15 actuacions previstes per l’octubre i el novembre i desembre ja totalment agafats a dues sales de festa de Mallorca i Barcelona en exclusiva. Dinàrem en altres ocasions convocats per en Pere. Al setembre de 1983 coincidírem a un festival de cinema de la Corunya. Una nit la vaig acabar prou perjudicat i a l’endemà havia quedat amb l’Eugenio a la cafeteria de l’hotel Atlántico per després anar a dinar. Al recepcionista li vaig dir, quan em va trucar per dir-me que m’estaven esperant, que jo estava més mort que viu. Va passar el telèfon a Eugenio:

- «Nano… mal dia per morir-te avui que hem quedat per dinar!».

QOSHE - Eugenio o l’acudit perenne - Jordi Bosch
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Eugenio o l’acudit perenne

14 0
05.11.2023

Ha estat molt ben rebuda –a mi m’ha agradat molt– la pel·lícula Saben aquell, dirigida per David Trueba i que retrata el període essencial de la vida de l’humorista Eugenio i del seu entorn personal i artístic. Des que coneix als anys seixanta a la que seria la seva dona i gran amor de la seva vida, Conxita Alcaide, amb qui comença a cantar com a duo als pubs de Barcelona, fins al maig de 1980. Coincideix el moment de l’esclat de la seva popularitat amb la mort de Conchita de càncer als 37 anys ja amb dos fills. Un d’ells, Gerard, fou el seu representant, sempre està present en tot allò que recordi la figura del seu pare.

Eugenio va morir fa més de 20 anys i sorprenentment no hi ha cap necessitat d’explicar qui era a les noves generacions, un fet gens normal. El seu humor és d’una absoluta contemporaneïtat, perenne. Un senyor amb barba i ulleres fosques, sol en un escenari, només amb un tamboret i una tauleta per la copa, el tabac i un cendrer. Recitava els seus acudits amb una entonació lenta i monòtona. La gent ja reia només amb els silencis, una calada a la cigarreta o........

© Diari de Girona


Get it on Google Play