Un dels millors espectacles que et regala la vida quotidiana és entrar en un mercat i trobar una bona parada de fruites i verdures amb tot ordenat i ben posat, amb estil per combinar els colors i les mides dels productes a la venda. Aquesta satisfacció la manifesta una persona que mai ha tingut una bona relació amb la fruita i la verdura que, afortunadament, ha anat millorant amb els anys. Ho reconec. Un punt de golafreria i de manies congènites em portaven gairebé sempre cap a plats que et garantien una satisfacció del gust immediata. No ha ajudat el fet que una gran majoria dels meus àpats els he fet a restaurants. A la carta sempre trobava alguna alternativa indiscutiblement menys saludable a la qual no em podia resistir. Tampoc em queixo.

Això, amb el pas del temps, ha anat canviant. A l’estiu les meves germanes, amb qui comparteixo molts dies de vacances, m’anaven empentant cap a les fruites de temporada que elles gaudien amb delit. Sempre tenia alguna excusa: que si cal pelar-la, que si és indigesta perquè és crua, etc. Pel que fa a les verdures avui reconec que una bona mongeta verda bullida al dente, procedent dels horts baix-empordanesos i comprada a la parada de confiança amb un raig de bon oli -fesolines en diuen al mercat de Palafrugell- és un plat excepcional. Ahir mateix gaudia amb unes senzilles carxofes a la brasa i quan vaig ser jurat d’un festival de cinema a Tudela, capital navarresa de la verdura, tots els dinars i sopars d’aquells tres dies foren cent per cent de verdura. Inoblidable.

Tot això ho escric perquè aquesta setmana he tingut una sensació de déjà-vu quan Ségolène Royal, antiga candidata presidencial socialista francesa, ha declarat que les tomates (escrit en gironí) espanyoles «bio» són un frau. El diàleg que ha encetat sobre el tema, a través dels mitjans de comunicació, amb el mateix president espanyol Pedro Sánchez, que ha estat ràpid en intervenir, segur que no s’aturarà. Hi ha un punt d’oportunisme, ja que la senyora Royal pretén encapçalar una llista unitària d’esquerres al Parlament Europeu i qui sap si tornar a optar a la presidència de la república que va ocupar el pare dels seus quatre fills, François Hollande. A França, els pagesos, que són un grup de gran influència a escala local i, per tant, electoral en un país amb petites circumscripcions, s’han llançat a la carretera i han arribat a Brussel·les, mentre els dirigents europeus es debaten entre les posicions favorables al lliure mercat de la comissió en qüestions agrícoles, obrint noves vies comercials amb mig món i el proteccionisme que volen recuperar alguns països. França i Macron els primers.

El déjà-vu em porta imatges del passat ara repetides: camions amb productes de l’horta mediterrània espanyola bolcats a l’autopista. Als anys vuitanta, quan es debatia el procés d’integració a Europa, havia anat alguns cops a informar in situ d’aquests disturbis. Un dia a El Voló, davant l’absoluta passivitat de la gendarmeria francesa, un nombrós grup de pagesos buidava davant nostre totes les caixes de tomates d’un camió procedent de Múrcia encetant una festiva (menys pel pobre conductor) batalla de tomates com si fóssim a la famosa «Tomatina» del poble valencià de Bunyol. Després, ja fora de l’autopista, a un bar del poble, alguns dels participants celebraven la seva gesta, amb la roba ben acolorida per la tomata, consumint notables quantitats de pastís, una beguda de la família de l’anís i que es pren afegint cinc parts d’aigua molt freda a una de licor. Els asseguro que torra molt. Els descendents d’aquells pagesos han tornat a la dansa. Entenen que ells tenen exigències sanitàries i de pràctiques comercials absents en el cas d’Espanya i que la competència és deslleial a casa seva mateix.

La senyora Royal ha afegit un altre element al polític-econòmic: afirma que la tomata espanyola és immenjable. Depèn, és clar. Als voltants de la Mare de Déu d’Agost, a casa, es produeix un espectacle d’olors, sabors i colors amb les meves esmentades germanes darrere de grans cassoles al foc coent salsa de tomata que després segellen al bany maria en pots de vidre per menjar tot l’any. A vegades es presenta en plena operació culinària l’amic Joan Cortey de Palafrugell amb un tros de formatge pecorino romà i de guanciale improvisant amb aquella salsa de tomata, en el seu millor moment, una pasta a l’amatriciana tan senzilla com sublim. També és cert que a l’hora de comprar fruites i verdures a casa nostra hi ha llocs per anar-hi cada dia i altres per no posar-hi mai els peus.

QOSHE - Fruites i verdures - Jordi Bosch
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Fruites i verdures

10 0
04.02.2024

Un dels millors espectacles que et regala la vida quotidiana és entrar en un mercat i trobar una bona parada de fruites i verdures amb tot ordenat i ben posat, amb estil per combinar els colors i les mides dels productes a la venda. Aquesta satisfacció la manifesta una persona que mai ha tingut una bona relació amb la fruita i la verdura que, afortunadament, ha anat millorant amb els anys. Ho reconec. Un punt de golafreria i de manies congènites em portaven gairebé sempre cap a plats que et garantien una satisfacció del gust immediata. No ha ajudat el fet que una gran majoria dels meus àpats els he fet a restaurants. A la carta sempre trobava alguna alternativa indiscutiblement menys saludable a la qual no em podia resistir. Tampoc em queixo.

Això, amb el pas del temps, ha anat canviant. A l’estiu les meves germanes, amb qui comparteixo molts dies de vacances, m’anaven empentant cap a les fruites de temporada que elles gaudien amb delit. Sempre tenia alguna excusa: que si cal pelar-la, que si és indigesta perquè és crua, etc. Pel que fa a les verdures avui reconec que una bona mongeta verda bullida al dente, procedent dels horts........

© Diari de Girona


Get it on Google Play