Fa uns dies visitava al seu despatx a l’advocat de l’empresa. Un home savi, irònic i amb molta mà esquerra, imprescindible per tractar amb tot el variat ramat del gremi jurídic. Vaig parlar d’ell ara fa uns anys explicant el que em va contestar el dia que vaig preguntar-li per les possibilitats d’una demanda judicial mercantil que ens havia arribat. «Depende». Evidentment hi havia segona part de la seva resposta...: «depende de quien nos toque» afirmava referint-se a les inclinacions interpretatives del jutge instructor corresponent. En fi, que l’altre dia estava tafanejant els prestatges de la seva biblioteca quan vaig quedar bocabadat en llegir el títol d’un llibre: La corrección de errores como fuente de derecho.
No donava crèdit. El meu interlocutor em va explicar que en el passat això havia estat objecte de tota mena d’abusos. Una cosa era una errada d’impremta en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) o mecanografiat en el redactat del text enviat, i una altra l’intent barroer de canviar el sentit de les paraules, l’articulat d’una disposició, una delimitació de terme municipal o una adjudicació. De correcció d’errades el BOE en publica pràcticament cada dia. Fa uns anys el BOE va arribar a llistar per error la Constitució Espanyola dins d’una relació de lleis derogades. L’advocat m’ensenya una curiositat. Fa dos anys el BOE va rectificar el nom d’una persona de nom Diego que sortia a una resolució de personal del ministeri de transició ecològica equivocadament com a Digo. Només la gràcia gaditana, ubicació de l’afectat, es pot permetre homenatjar un conegut refrany castellà amb el següent text com a correcció d’errors: «Donde dice Digo debe decir Diego».
Un error no és una errada, però són cosins germans. Jo mateix en vaig localitzant, gràcies als lectors, als meus articles dominicals malgrat que intento comprovar les coses i no confiar en la memòria. Crec que són inofensives malgrat que inexactes. En Josep M. Sansalvador arran d’un recent article sobre l’atemptat de Carrero Blanco em feia veure que el cotxe que va saltar pels aires no era un Dodge Dart, sinó el Dodge 3700. Dart era un model principalíssim de la marca Dodge, però no l’únic. En un altre article sobre el partit de fires vaig escriure que el malaguanyat Martín Abad, un dels màxims golejadors de la història del Girona FC, havia jugat el dia de Tots Sants de 1973 contra el Barça a Montilivi. En Martín va jugar 5 temporades, en dues etapes diferents, al club gironí i ha estat un dels seus màxims golejadors. Però al 1973 encara faltaven 3 anys per a la seva arribada. M’ho va fer veure l’Albert Mateos, que té memoritzada la història del club. Sembla que l’Abad que aquell dia jugava a prova amb el Girona era en realitat en Josep «Pitu» Abad Marín, llavors al Barça Atlètic. Finalment, en un altre article sobre el Girona FC em vaig atribuir la condició de soci número 92 del club, fet erroni que jo mateix vaig comprovar carnet a la mà. En realitat soc el 82 i demano disculpes a l’usurpat. Ara en som 13.000, de socis. Quan el meu pare va entrar a la junta d’en Pere Saguer, a la meitat de la temporada 1997/98, només 330 dels 490 abonats havien retirat el carnet. Qui ho hauria dit!
Quan vaig començar a col·laborar al diari essent un adolescent els més veterans explicaven algunes anècdotes d’errades del periòdic que mai sabies si eren veritat o una llegenda urbana per entabanar-nos. Des de que el diari va «matar» a Franco una setmana abans d’hora posant a imprimir exemplars amb la falsa notícia. O els intercanvis de peus de foto en uns anys que els clixés amb les imatges les gravaven fora dels tallers del diari facilitant els errors. Així va anar quan en una foto de l’assaltament a una església a Hongria per les tropes soviètiques se l’hi atribuïa al text el cant emocionat del Cara al Sol. En canvi la foto d’un acte de la Falange a Madrid amb els protagonistes amb camisa blava i braç enlaire apareixia amb aquest peu de fotografia: «Ebrios de vodka y borrachos de sangre las tropas blocheviques en el momento de profanar una Iglesia de la católica Hungría».
No sé què va passar exactament però em varen explicar que el governador civil d’aquell moment va prendre mesures dràstiques enviant la policia al despatx del director i conduint-lo a l’estació de tren perquè marxés cap a Barcelona. Molt més simpàtica una correcció d’errades dels anys seixanta quan es va matar abans d’hora un conegut professional gironí que va exigir a l’endemà la publicació d’una desagradable carta de protesta. El redactor li va poder tornar quan l’afectat passava a millor vida una setmana després: «Por fin falleció don...».
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
