Fa quatre dies del desastre contra el Palència, i al Bàsquet Girona, tot continua igual. Sembla com si a les oficines de Fontajau fos l’únic lloc on no s’adonen que avui l’equip camina sense rumb, que cal prendre decisions abans no sigui massa tard, i que ahir mateix, el Breogán, rival diumenge en una altra final anticipada, reforçava el seu joc interior amb Jordan Sakho. Tothom es mou menys a Girona, on sembla que un dinar de grup i una partida a la bolera serviran per arreglar el desgavell.
L’hora és greu. I no perquè no sigui normal que l’equip, en el seu segon any a l’ACB, lluiti «només» per la permanència, que ho és, sinó perquè fa temps que sobre la taula hi ha imputs que la cosa no rutlla i no s’ha corregit cap error. La plantilla, una temporada més, està mal feta, i aquí no es pot culpar com fèiem abans en el futbol a Quique Cárcel. Dades objectives: el primer any a LEB Or el Girona es va salvar gairebé de miracle a la penúltima jornada, el segon, el de l’ascens, va capgirar una dinàmica depriment gràcies a un factor que no depenia de l’encert de la direcció esportiva (que Marc Gasol baixés a la pista a jugar), i el curs passat la permanència es va segellar a la penúltima jornada després d’haver incorporat d’urgència Jenkins. Qui serà, aquest curs, el Mike Anderson, Andy Panko o Ademola Okulaja que arribarà de salvador, com passava en els llunyans anys del Valvi i el Casademont? Aquesta és la gran pregunta i, de moment, no hi ha resposta, però està clar que tard o d’hora haurà d’arribar si no es vol acabar a la LEB Or. Van sis derrotes seguides, set en vuit partits, perquè davant l’Andorra es van salvar els mobles de miracle, a la pròrroga.
I encara n’hi havia que somiaven en la Copa. Aquells tres triomfs seguits de començament de lliga (València, Gran Canària i Granada) són ara un regal que permet veure una mica de llum entre tanta foscor. Però també van servir per amagar unes mancances que la pretemporada ja havia fet aflorar i que s’han anat agreujant a mesura que els rivals han anat afinant els engranatges. La cosa ha anat clarament de més a menys i no s’ha trobat mai un patró de joc. Aquesta idea de córrer, de bàsquet dinàmic, que proposa Salva Camps s’ha acabat convertint en un concurs de triples. L’atac estàtic no existeix, igual com el joc interior. Falta un 5 i després de la sortida de Markel Brown, que havia de ser el Kam Taylor d’aquesta temporada, arriba un altre «combo», aquesta denominació que ara està tan de moda per als escortes que també poden fer de bases, des de la lliga lituana. Ivey i Corey Davis possiblement formen la pitjor parella d’americans de l’ACB.
Hi ha també un problema de lideratge evident. A la pista i a la banqueta. Per altra banda, Marc Gasol, el president, a qui per sempre se li haurà d’agrair haver tornat Girona al mapa de l’ACB, no parla públicament des del maig passat, quan es va acabar l’anterior temporada. A l’estiu una entrevista feta des del mateix club va servir per saber que encara no havia pres cap decisió sobre el seu futur com a jugador. I res més. S’intueix que si a mitjan gener no ha dit res serà que difícilment el tornarem a veure jugant, ara, mai se sap. Gasol ha fet tot i més per aquest club i potser ara seria un bon moment per conèixer cap on anem. Fa temps es van iniciar els tràmits per convertir-se en SAE, una manera també de consolidar el projecte a la ciutat. Tothom entén que això tot just comença, que vivim el segon any a l’ACB i que ningú regala res. Fontajau s’omple des del primer dia malgrat que l’espectacle podria ser millorable, els abonaments s’esgoten. Les ganes de bàsquet i d’ACB hi són perquè la ciutat s’ha implicat des del primer dia en aquest viatge. Està molt bé tenir uns valors, implicar-se en el medi ambient, conscienciar sobre la sequera, potenciar el bàsquet 3x3 i tot el que vulguin... però això no té sentit si el primer equip la pífia i perd l’elit.
Capítol final per a l’entrenador, que encara que a ell no li sembli, tot just porta 18 partits més que vostè, lector, d’experiència a les banquetes ACB com a primer. No se li ha sentit mai cap bri d’autocrítica, dona explicacions mínimes i pateix una falta d’empatia alarmant. De la veterania d’Aíto s’ha passat a un debutant, Salva Camps, deixeble de Pedro Martínez, però de Pedro Martínez només n’hi ha un. La gestió del vestidor no sembla la millor. Fa setmanes va assenyalar Fjellerup donant-li set segons. També ho ha fet, en altres moments, amb Vila, Quino Colom o Jaume Sorolla, curiosament, els quatre supervivents del curs passat. Dissabte després de perdre contra el Palència la seva justificació va ser digna d’estudi. «Som el Bàsquet Girona». Doncs sí. I amb orgull. I moltes ganes de continuar molts anys a l’ACB.
Un Bàsquet Girona sense rumb
17
3
17.01.2024
Fa quatre dies del desastre contra el Palència, i al Bàsquet Girona, tot continua igual. Sembla com si a les oficines de Fontajau fos l’únic lloc on no s’adonen que avui l’equip camina sense rumb, que cal prendre decisions abans no sigui massa tard, i que ahir mateix, el Breogán, rival diumenge en una altra final anticipada, reforçava el seu joc interior amb Jordan Sakho. Tothom es mou menys a Girona, on sembla que un dinar de grup i una partida a la bolera serviran per arreglar el desgavell.
L’hora és greu. I no perquè no sigui normal que l’equip, en el seu segon any a l’ACB, lluiti «només» per la permanència, que ho és, sinó perquè fa temps que sobre la taula hi ha imputs que la cosa no rutlla i no s’ha corregit cap error. La plantilla, una temporada més, està mal feta, i aquí no es pot culpar com fèiem abans en el futbol a Quique Cárcel. Dades objectives: el primer any a LEB Or el Girona es va salvar gairebé de miracle a la penúltima jornada, el segon, el de l’ascens, va capgirar una dinàmica depriment gràcies a un factor que no depenia de l’encert de la direcció esportiva (que Marc Gasol baixés a la pista a jugar), i el........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Rachel Marsden
Bradley Blankenship
Michael Kwet
