Pedro Sánchez i Félix Bolaños haurien de tenir present la recomanació del pensador xinès Sun Tzu, nascut l’any 554 abans de Crist, quan va explicar en el llibre L’art de la Guerra que «qui coneix l’enemic i es coneix a si mateix disputa cent combats sense perill». Sánchez, que es juga les garrofes amb un enemic i no amb un aliat, ja suma dues derrotes parlamentàries (l’aprovació dels decrets, per l’abstenció de Junts a l’últim minut, va ser una derrota moral pel desgast que va suposar) a mans de Carles Puigdemont, que gaudeix com una criatura de l’inesperat poder que li van atorgar les urnes el 23-J quan estava sol com un mussol a Waterloo.
Ja és hora que a la Moncloa s’assabentin que ni Puigdemont és Jordi Pujol, ni Junts és Convergència i Unió. ERC ha tocat una mica de peus a terra després del fiasco del procés, però a Junts continuen instal·lats en el seu món de ficció. Als que coneixem Puigdemont des de fa anys i sabem que Junts s’ha convertit en un partit antisistema com la CUP, no ens ha sorprès gens ni mica el seu vot en la llei d’amnistia. Puigdemont és molt previsible dintre de la seva imprevisibilitat, i perdonin el joc de paraules. Si Puigdemont ha sigut capaç d’abandonar el govern català, amb el que significa de pèrdua de poder, diners i nòmines de militants, què no farà amb un govern espanyol que a ell li importa un rave? No els ha explicat ningú que és un personatge rancuniós i venjatiu?
El més preocupant, en aquest punt de la pel·lícula, no és que Puigdemont faci de Puigdemont, sinó que el ministre Félix Bolaños no entengui per què «Junts ha votat en contra d’una llei que ha pactat», o que es mostri sorprès pel fet que «Junts ha votat de la mà de PP i Vox, que volen il·legalitzar-los». Demanar racionalitat a Puigdemont és com demanar la lluna en un cove. El ministre Bolaños hauria de recordar que, a la passada legislatura, el vot de Junts va coincidir gairebé sempre, sobretot en els temes importants, amb PP i Vox. I hauria d’haver tingut en compte que, dos dies abans de la votació al Congrés, la seva presidenta, Laura Borràs, va deixar clar que l’objectiu del seu partit «no és afavorir la governabilitat, ni l’estabilitat d’Espanya, sinó aconseguir la independència», en resposta a un Pedro Sánchez que havia declarat, en una entrevista a La Vanguardia, que «incorporar a Junts i ERC a la governabilitat enforteix la nostra democràcia» (quan diu això, no em queda clar si Sánchez és un ingenu o un cínic). No enganyen, són així.
Puigdemont i Sánchez es necessiten. Puigdemont per aconseguir l’amnistia i Sánchez per poder ser president del govern espanyol, però pot acabar passant com en la famosa faula de l’escorpí i la granota quan l’escorpí, després de molt insistir, convenç a la desconfiada granota que el porti a l’altre costat del riu dient-li: «Pensa que, si et pico, moriràs i t’enfonsaràs, però si tu mors, jo m’ofegaré». Com és prou sabut, quan l’escorpí pica a la granota a la meitat del riu i aquesta li pregunta per què ho ha fet, li respon: «Ho sento, no ho he pogut evitar, és a la meva naturalesa». I així es van enfonsar els dos, com, previsiblement, s’enfonsaran Puigdemont i Sánchez per a major satisfacció de PP i Vox. És la naturalesa de Carles Puigdemont. «L’egoista s’estima a si mateix, sense rivals», va dir Ciceró.
El dubte és si, en el fons, desitja que es convoquin eleccions, que governin PP i Vox (escenari ideal per als seus deliris polítics) i pagar el peatge de quedar-se sense l’amnistia. Perquè, si Junts no accepta l’actual llei d’amnistia, a Pedro Sánchez només li queden dues alternatives: O torna a cedir davant Puigdemont, i això voldrà dir que haurà de fer sempre el que disposin l’inquilí de Waterloo i el seu lloctinent Gonzalo Boye, o diu ja n’hi ha prou d’aquest color, convoca eleccions el mes de maig (no pot fer-ho abans) i assumeix el risc d’un govern de la dreta i la ultradreta. És clar que queda l’opció d’equiparar Puigdemont amb el rei i incloure en la llei d’amnistia una disposició que digui explícitament que «la persona de Carles Puigdemont és inviolable i no està subjecta a responsabilitat», com l’article 56 de la Constitució sobre la figura del cap d’estat, que, de fet, és el que reclama. I fi de la història.
Carles Puigdemont és inviolable
21
1
03.02.2024
Pedro Sánchez i Félix Bolaños haurien de tenir present la recomanació del pensador xinès Sun Tzu, nascut l’any 554 abans de Crist, quan va explicar en el llibre L’art de la Guerra que «qui coneix l’enemic i es coneix a si mateix disputa cent combats sense perill». Sánchez, que es juga les garrofes amb un enemic i no amb un aliat, ja suma dues derrotes parlamentàries (l’aprovació dels decrets, per l’abstenció de Junts a l’últim minut, va ser una derrota moral pel desgast que va suposar) a mans de Carles Puigdemont, que gaudeix com una criatura de l’inesperat poder que li van atorgar les urnes el 23-J quan estava sol com un mussol a Waterloo.
Ja és hora que a la Moncloa s’assabentin que ni Puigdemont és Jordi Pujol, ni Junts és Convergència i Unió. ERC ha tocat una mica de peus a terra després del fiasco del procés, però a Junts continuen instal·lats en el seu món de ficció. Als que coneixem Puigdemont des de fa anys i sabem que Junts s’ha convertit en un partit antisistema com la CUP, no ens ha sorprès gens ni mica el seu vot en la llei........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
