Durant anys, quan el Girona FC no provocava les enveges actuals, per Montilivi arribaven i marxaven directius, entrenadors, jugadors, però sempre hi trobaves dues persones inamovibles: en Ricardo Soley, massatgista fins que es va jubilar, i l’Emilio Rodríguez, que ho era tot a Montilivi: conserge del camp, cuidador de la gespa, encarregat de manteniment, i tot el que fes falta. Ell sol s’encarregava d’unes feines que avui ocupen a unes quantes persones. Ahir, l’Emilio ens va deixar.

Per les escasses respostes que vaig veure ahir al tuit del Girona FC comunicant la seva mort, gairebé ningú no se’n recorda d’ell; de fet, segur que molts dels actuals seguidors del Girona ni tan sols saben qui era. L’Emilio va entrar a treballar al club l’any 1967, encara al vell camp de Vista Alegre, i a Montilivi va fer de tot. Allà, als baixos de l’Estadi, al costat dels vestidors, vivia ell, amb la seva dona i els seus quatre fills, que a vegades l’ajudaven en algunes tasques. La seva dona rentava les camisetes dels jugadors, sí quan servien per a tota la temporada, i pobre del futbolista que no la cuidés.

Avui ens ha deixat Emilio Rodríguez una persona molt estimada per la família blanc-i-vermella. Durant molts anys va tenir cura del camp de Vista Alegre i de Montilivi.

Descansa en pau, Emilio. 🌹 pic.twitter.com/OWLUkx05Rk

L’Emilio, home loquaç, extravertit, de fort caràcter, bona persona i estimat pels que el vam conèixer i tractar aquells anys, va patir de primera mà les grans misèries del Girona dels anys vuitanta i noranta: mesos sense cobrar i amb la seva família vivint dels ajuts. També havia d’aguantar algun entrenador que durant la setmana malmetia el terreny de joc entrenant més del compte i després volia que estigués com una catifa el diumenge. Ningú no l’ha escrita, però la seva vida, com se sol dir, donaria per a un llibre. L’Emilio no va ser futbolista, no va marcar gols, era un simple treballador abnegat, però forma part de la història del Girona FC que ens ha portat fins avui.