Estem veient aquests dies com es compleix el que va dir fa molts anys George Orwell: «El nacionalista no només no reprova les atrocitats comeses pel seu propi bàndol, sinó que té una notable capacitat per no sentir-ne ni tan sols parlar». El PP mostra la seva indignació perquè la policia tracta als seus militants «com si fossin CDR» i el president de la Generalitat, Pere Aragonès, denuncia que «l’ultranacionalisme espanyol estén la violència als carrers de Madrid». És el mateix Aragonès que durant els greus disturbis d’octubre de 2019 reclamava al govern espanyol que «faci que la seva policia actuï a Catalunya amb els criteris de proporcionalitat, congruència i oportunitat que han de marcar el comportament de qualsevol policia democràtica», sense pronunciar llavors cap paraula sobre l’ultranacionalisme català que havia estès la violència pels carrers de Catalunya.
Ja sabem que el nacionalista sempre és l’altre, però l’espanyol i el català són com dues gotes d’aigua, de fet com tots els nacionalismes. El més graciós és veure aquests dies com polítics, periodistes i articulistes catalans comparen els incidents de Madrid amb els impulsats per Trump i Bolsonaro, oblidant-se que no cal anar tan lluny, els exemples els tenim a casa. Uns van prendre els carrers «per Catalunya» i els altres ho fan «per Espanya», conceptes abstractes i romàntics. Almenys, a França ho feien per defensar les pensions.
Abascal (Vox) ha demanat a la policia que no compleixi ordres, igual que Quim Torra el 2019, amb una diferència gens menor: Abascal és només el líder d’un partit i Torra, encara que no ho semblés, era el president de la Generalitat quan va exigir als Mossos depurar responsabilitats, aliant-se amb els antisistema de la CUP en les seves crítiques: «Es creu que a mi m’han agradat moltes de les imatges i actuacions d’aquests dies?», va respondre Torra a un diputat de la CUP, mentre reprenia al conseller d’Interior del seu govern, Miquel Buch. O quan Rocío Monasterio (Vox) acusa el Govern socialista d’infiltrar esvalotadors a les manifestacions de Madrid, tesi abonada per l’ínclit Eduardo Inda a Tele-5. Ja sé que la memòria és molt fràgil, sobretot quan interessa, però ningú no recorda que Quim Torra va dir exactament el mateix l’octubre de 2019?: que uns infiltrats eren els causants dels disturbis a Catalunya. I els mateixos que aplaudien Laura Borràs participant en el tall de la Meridiana, ara s’escandalitzen quan veuen Esperanza Aguirre tallant un carrer a Madrid. Aquí també hi ha un detall gens menor: Aguirre és expresidenta; Borràs ho feia com a presidenta del Parlament.
En fi, podria continuar enumerant analogies, però és suficient. El més preocupant, sigui a Catalunya o a Madrid, és aquesta espiral en la qual ha entrat una política marcada per unes emocions atiades per uns dirigents polítics irresponsables. Si Vargas Llosa es preguntava ¿en qué momento se había jodido el Perú?, a Conversación en la Catedral, a mi m’agradaria saber el punt d’inflexió, si realment existeix, de quan vam deixar de respectar el resultat d’unes eleccions, el compliment de les principals lleis del país o d’utilitzar descaradament algunes institucions com el Poder Judicial, suposo que tot és conseqüència d’una suma de factors al llarg del temps. El relat del nacionalisme català ho situa primer en el segon mandat d’Aznar quan, certament, va desacomplexar el nacionalisme espanyol i, principalment, en la sentència de l’Estatut. El document presentat dijous per PSOE i Junts també abona aquesta teoria: «Aquest període (el que inclou tot el procés) no es pot comprendre sense la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, arran fonamentalment d’un recurs del PP contra l’Estatut aprovat pel Parlament, per les Corts Generals i en referèndum». Fals, rotundament fals, i resulta inquietant que el PSOE subscrigui el relat nacionalista, fictici com tots, i que Pedro Sánchez també ho hagi citat en alguna ocasió. La sentència de l’Estatut és de 2010 i, tan dolgut estava el nacionalisme de CiU amb el recurs del PP, que durant dos anys Artur Mas i Alícia Sánchez-Camacho (PP) es van donar políticament el bec pactant pressupostos i govern. Fins que les brutals retallades socials i els abundants casos de corrupció, que queien dia sí, dia també, van forçar a Artur Mas i CiU a abraçar l’independentisme per sobreviure. A les dues primeres manifestacions de l’11-S posteriors a la sentència del TC hi van anar quatre gats, fins que el Govern de CiU les va impulsar a partir de 2012 des de tots els seus mitjans de comunicació, públics i concertats.
Amb tot aquest desgavell polític i social, al qual tampoc ajuda una amnistia il·limitada, que trenca el principi d’igualtat de les persones davant la llei, ves a saber si encara tindrà raó l’empordanès Alexandre Deulofeu, creador de la matemàtica de la història, tan elogiada per Salvador Dalí i Francesc Pujols, quan va vaticinar que l’imperi espanyol arribaria a la seva fi l’any 2029...
La política ha entrat en una perillosa espiral
1
2
11.11.2023
Estem veient aquests dies com es compleix el que va dir fa molts anys George Orwell: «El nacionalista no només no reprova les atrocitats comeses pel seu propi bàndol, sinó que té una notable capacitat per no sentir-ne ni tan sols parlar». El PP mostra la seva indignació perquè la policia tracta als seus militants «com si fossin CDR» i el president de la Generalitat, Pere Aragonès, denuncia que «l’ultranacionalisme espanyol estén la violència als carrers de Madrid». És el mateix Aragonès que durant els greus disturbis d’octubre de 2019 reclamava al govern espanyol que «faci que la seva policia actuï a Catalunya amb els criteris de proporcionalitat, congruència i oportunitat que han de marcar el comportament de qualsevol policia democràtica», sense pronunciar llavors cap paraula sobre l’ultranacionalisme català que havia estès la violència pels carrers de Catalunya.
Ja sabem que el nacionalista sempre és l’altre, però l’espanyol i el català són com dues gotes d’aigua, de fet com tots els nacionalismes. El més graciós és veure aquests dies com polítics, periodistes i articulistes catalans comparen els incidents de Madrid amb els impulsats per Trump i Bolsonaro, oblidant-se que no cal anar tan lluny, els exemples els........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
