Si miréssim només els dos extrems del tauler, podríem pensar que el pacte de Pedro Sánchez amb els nacionalistes catalans, sobretot per l’amnistia, que és la mare dels ous, és equilibrat. Em refereixo al que ha dit la cada cop més marginal ANC, que ho veu com un «parany disfressat d’acord històric» perquè «no sembla que parli d’un nou referèndum ni de legitimar l’1-O». O al setè de cavalleria del PP, vull dir els magistrats conservadors del Poder Judicial, que han sol·licitat, abans de llegir el text de l’amnistia, la celebració d’un ple extraordinari per arremetre contra Pedro Sánchez perquè suposarà «l’abolició de l’estat de dret», ells que porten cinc anys d’okupes incomplint el manament constitucional de renovar els càrrecs.
L’amnistia ha tret de polleguera a les branques més radicals del nacionalisme, sigui el català o l’espanyol. L’anomenat Consell de la República ha aprovat, amb el 75% dels vots, bloquejar la investidura de Sánchez, tot i que aquesta vegada Carles Puigdemont ha decidit, sàviament, almenys per als seus interessos, ignorar el resultat d’aquesta consulta, si no canvia a última hora com el 26 d’octubre de 2017 (res és impossible en un personatge inestable com ell). Ara bé, l’amnistia és infinitament més complexa que els indults concedits en l’anterior legislatura: desapareixeran per art de màgia presumptes delictes de corrupció i terrorisme. És un precedent perillós al servei de qualsevol poder executiu (pa per avui, fam per a demà). Més aviat ens trobem davant del que deia Arturo Graf, escriptor i poeta italià del segle XIX: «La política és massa sovint l’art de trair els interessos reals i legítims, i crear altres imaginaris i injustos».
Perquè la veritat és que ni retrobament, ni avançar cap a la convivència, ni per l’interès d’Espanya, ni cap de les meravelles a les quals va recórrer Pedro Sánchez dissabte passat per justificar-se davant el Comitè Federal del PSOE. Si es concedeix l’amnistia a centenars d’encausats del procés, és únicament per exigència dels partits que van quedar en quarta i cinquena posició a Catalunya a les passades eleccions generals. La memòria és fràgil, però no tant com per no recordar que abans del 23 de juliol l’amnistia, com havien repetit tots els dirigents socialistes, des de Pedro Sánchez fins a Salvador Illa, ni estava, ni se l’esperava i que no tenia cabuda en el marc constitucional espanyol: «No és plantejable en un estat democràtic constitucional. Seria suprimir literalment un dels tres poders de l’Estat, que és el Judicial», havia afirmat assenyadament Carmen Calvo quan era vicepresidenta del Govern. Tampoc no era possible traspassar Rodalies, ni condonar deute.
Per molt que ens vulguin ficar el clau per la cabota, l’escenari és: o amnistia o eleccions, així de clar. No calen tants circumloquis. De fet, com va dir el filòsof anglès Francis Bacon, «és molt difícil fer compatibles la política i la moral». I és innecessari escarrassar-se venent les suposades bondats de l’amnistia, que en pot tenir, no ho nego, però hauria estat més honest explicar, sense embuts, que les passades eleccions van deixar, a causa de la creixent fragmentació del vot, un panorama diabòlic: O un govern de PSOE/Sumar amb múltiples cessions als nacionalistes catalans i bascos o un govern de coalició PP/Vox, que ja ha demostrat de què són capaços, amb el fort gir cap a polítiques d’ultradreta en aquelles comunitats autònomes on governa. Es tractava, senzillament de dir: triïn. La resta és innecessari, sobretot per a aquells dirigents socialistes als quals se’ls obliga a defensar una amnistia que era implantejable fa quatre dies (també han convertit Puigdemont de pròfug en President).
Pedro Sánchez s’ha fet seu allò que deia Cànovas del Castillo («la política és l’art d’aplicar a cada època aquella part de l’ideal que fan possible les circumstàncies»), però, mentre Puigdemont podrà tornar sense passar per la presó i la seva dona, Marcela Topor, continuarà cobrant de la Diputació de Barcelona, ell, amb aquests socis, tindrà permanentment una soga al coll (l’ADN del nacionalisme és la queixa permanent i la deslleialtat, amplificat amb la lluita a mort entre ERC i Junts) que, si s’estreny massa, a mitjà termini podria portar-nos una majoria absolutíssima de PP i Vox.
Un govern amb la soga al coll
7
8
04.11.2023
Si miréssim només els dos extrems del tauler, podríem pensar que el pacte de Pedro Sánchez amb els nacionalistes catalans, sobretot per l’amnistia, que és la mare dels ous, és equilibrat. Em refereixo al que ha dit la cada cop més marginal ANC, que ho veu com un «parany disfressat d’acord històric» perquè «no sembla que parli d’un nou referèndum ni de legitimar l’1-O». O al setè de cavalleria del PP, vull dir els magistrats conservadors del Poder Judicial, que han sol·licitat, abans de llegir el text de l’amnistia, la celebració d’un ple extraordinari per arremetre contra Pedro Sánchez perquè suposarà «l’abolició de l’estat de dret», ells que porten cinc anys d’okupes incomplint el manament constitucional de renovar els càrrecs.
L’amnistia ha tret de polleguera a les branques més radicals del nacionalisme, sigui el català o l’espanyol. L’anomenat Consell de la República ha aprovat, amb el 75% dels vots, bloquejar la investidura de Sánchez, tot i que aquesta vegada Carles Puigdemont ha decidit, sàviament, almenys per als seus interessos,........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
