La nit electoral, quan ja es coneixien els resultats i tothom sabia que PP i Vox no sumaven per a una majoria absoluta, el discurs de Junts per Catalunya va canviar respecte a una posició important que havia mantingut durant tota la campanya electoral. Del «no investirem Pedro Sánchez ni Alberto Núñez Feijóo», van passar al «no investirem Pedro Sánchez a canvi de res». Va ser la candidata Míriam Nogueras l’encarregada d’obrir la porta a un pacte amb els socialistes i de posar un matís determinant al «no» rotund de les setmanes anteriors. No censuro el que ha fet Junts totes aquestes setmanes perquè en política es tracta precisament de canviar objectius i estratègies en funció de les circumstàncies i dels interessos de cada un. Era evident que el partit de Carles Puigdemont i el mateix expresident havien de girar el discurs perquè no es podien permetre un altre escenari.
Esquerra tenia un altre panorama. Tothom donava per descomptat que els republicans ja havien agafat el camí del pragmatisme. Per aquesta raó havien de fer valer els seus vots, tot i que tothom també sabia que els acabarien donant. Com a pragmàtics que són ara, van buscar contrapartides que algun dia podrien utilitzar com argument sòlid: Rodalies i el perdó de part del deute, que potser no seran exactament com es van explicar, però que serveixen molt bé per justificar el suport al PSOE. Sempre podran dir que han aconseguit contrapartides palpables, a més de l’amnistia o les taules de diàleg.
Els dos partits catalans havien de crear un relat que justifiqués l’única sortida que tenien perquè la història dels últims anys de Catalunya així ho demanava. El que es va viure i, més important encara, el que es va prometre, vol explicacions als nous papers que han d’interpretar uns i altres i per això s’han donat tantes voltes, s’han fet tantes reunions, s’han dit tantes coses i s’ha intentat fer veure que tot era molt important. En realitat el «tot» estava decidit.
Els partits bascos (PNB i EH Bildu) no estaven en la mateixa conjectura. Si ens hi fixem, tots dos han negociat amb el PSOE -seria antinatural que no ho haguessin fet-, però ha transcendit ben poca cosa. Ni un reclam, ni una contrapartida i ni una fotografia que pogués posar nerviós a alguns. Reunions i pactes amb una discreció absoluta, malgrat que també estan condicionats per unes eleccions autonòmiques l’any vinent. La situació al País Basc no té res a veure amb la de Catalunya i cap dels dos partits té la necessitat imperiosa d’explicar-se que tenen els catalans.
No se sap si el PP també sabia que no tenia cap possibilitat. Penso que sí, que ho sabien. Tots. Els Feijóos, Ayusos i Aznars. Però també han entrat al joc del teatre, condicionats per la situació interna de cada una de les famílies, especialment la del candidat, després d’haver fracassat. Tampoc se sap amb tota certesa si van intentar, de veritat, restablir ponts amb els representants de l’antiga Convergència i fins i tot pot ser veritat -jo no en tinc cap dubte- el que va dir dijous el portaveu del PNB, Aitor Esteban: «Algun dia potser explicaré el que ens van arribar a oferir [el PP] fa un parell de mesos». Doncs potser algun dia ho explicarà.
Des del 23 de juliol a la nit i fins dijous al migdia, hem viscut moltes coses, la majoria d’elles focs d’artifici que ens han tingut entretinguts, però que en realitat no eren determinants per a res. Tots els actors sabien que JxCat, ERC, PNB i EH Bildu permetrien la investidura i molt probablement acabaran garantint estabilitat al govern durant la legislatura, malgrat que encara està per veure què passarà. No sé si es compliran els quatre anys o el mandat es trencarà en algun moment del període. El que tinc clar és que si no s’arriba al final, serà perquè Pedro Sánchez ho decidirà com l’última vegada. Els que li donen suport hi estan lligats de mans i peus i cap ha cobrat res per avançat.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
