Junts per Catalunya (Carles Puigdemont) no suporta no dominar el relat. El partit -ja li ve d’abans, quan era Convergència- és especialista a crear escenaris que, una vegada analitzats, potser tenen poca txitxa, però l’efecte en l’opinió pública pot arribar a ser espectacular. Ho hem vist en infinitat d’ocasions, sobretot durant el procés independentista i també en l’època de l’hegemonia de CiU, amb Jordi Pujol i, fins i tot, amb menys encert, quan al capdavant del partit hi havia Artur Mas. Ara, a Junts estan ofesos perquè ERC ha sabut aprofitar la mateixa tàctica i posicionar-se -veurem per quant temps- al davant en la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez.
Dijous al matí semblava que totes les cartes estaven sobre la taula, que l’acord total estava enfilat i només era qüestió d’hores. El miratge es va trencar quan el temps anava passant i el partit de Carles Puigdemont mantenia un silenci inacabable que treia de polleguera a uns quants. La primera de les sorpreses que ens tenia preparades Esquerra aquell dia era la foto. El president del partit, Oriol Junqueras, va aparèixer amb el totpoderós ministre en funcions de la Presidència, Félix Bolaños. Qui més, qui menys sap qui és Bolaños o, si més no, li sona d’haver-lo vist en alguna imatge. Pocs dies abans, Puigdemont també havia aparegut en una fotografia al costat del número tres dels socialistes, el secretari d’Organització, Santos Cerdán, que potser és tan o millor negociador que Bolaños, no ho sé, però ni de lluny és tan conegut. A més, Puigdemont, que encara que alguns no ho vulguin admetre, ha anat rebaixant pretensions mentre passava el temps, volia la foto amb Pedro Sánchez.
Per tant, la imatge de la negociació ERC-PSOE era més potent que la de Junts-PSOE. I encara hi havia dues sorpreses més en el contingut de la negociació: el traspàs de rodalies i el perdó de 15.000 milions del deute de la Generalitat. Està per veure quin és l’abast dels dos punts i ja s’ha començat a intuir que això del «traspàs integral» del tema dels trens no és ben bé com s’ha venut, però el que queda sempre en la memòria col·lectiva és la foto finish del moment del pompós anunci. Faltaran els detalls d’aquest últim punt de l’acord que, malgrat tot, permet a Esquerra escenificar que no només ha lluitat pels beneficis per a Catalunya, sinó que la firma també complaurà la majoria de la resta de comunitats autonòmiques.
Bolaños i Junqueras. Gerard Magrinya/Europa Press
Junts per Catalunya havia abanderat les negociacions pràcticament des de l’endemà de les eleccions, ocupant el primer pla mediàtic, per allò de l’aritmètica parlamentària que ningú havia previst, perquè tothom donava per fer que PP i VOX obtindrien majoria absoluta. Junts en la legislatura anterior no havia estat necessària, però sí que ho passava a ser a partir del 23 de juliol. La resta de partits amb qui havia de negociar Pedro Sánchez ja es donaven per descomptats i, per tant, els de Puigdemont es convertien en la gran novetat. Esquerra va quedar relegada a un segon pla i es va veure obligada en més d’una ocasió a aixecar el dit per dir que no hi havia res signat i que ells també estaven negociant.
Aixecar el dit i cridar no serveix per a res, si no és que en realitat el que estàs fent és una altra cosa veritablement pragmàtica. I això, precisament, és el que ha molestat a Junts. Pere Aragonès i Oriol Junqueras buscaven com contrarestar el protagonisme de Carles Puigdemont i aconseguien anar més enllà de l’amnistia que de fet, encara que sembli una cosa de Junts, en realitat és una lluita compartida. Els dos partits la podran sumar al seu haver, mentre que rodalies i el perdó del deute només es pot atribuir als republicans. Veurem com Junts contraresta també això, si és capaç de fer-ho i quina carta es traurà de la màniga. L’atac de banyes és tan gros que no es poden permetre uns simples focs d’artifici.
L’atac de banyes de Junts
4
28
05.11.2023
Junts per Catalunya (Carles Puigdemont) no suporta no dominar el relat. El partit -ja li ve d’abans, quan era Convergència- és especialista a crear escenaris que, una vegada analitzats, potser tenen poca txitxa, però l’efecte en l’opinió pública pot arribar a ser espectacular. Ho hem vist en infinitat d’ocasions, sobretot durant el procés independentista i també en l’època de l’hegemonia de CiU, amb Jordi Pujol i, fins i tot, amb menys encert, quan al capdavant del partit hi havia Artur Mas. Ara, a Junts estan ofesos perquè ERC ha sabut aprofitar la mateixa tàctica i posicionar-se -veurem per quant temps- al davant en la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez.
Dijous al matí semblava que totes les cartes estaven sobre la taula, que l’acord total estava enfilat i només era qüestió d’hores. El miratge es va trencar quan el temps anava passant i el partit de Carles Puigdemont mantenia un silenci inacabable que treia de polleguera a uns quants. La primera........
© Diari de Girona
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
