Molts i en reiterades ocasions han pres Pedro Sánchez per un ximple només preocupat per la carrera política a Moncloa i gens pel bon funcionament del país. I s’ha especulat que aquesta obsessió pel «jo» no ha fet altra cosa que perjudicar el «tots nosaltres». És discutible tot l’articulat, excepte l’acusació de ximple, que òbviament no ho és. Aquest és el gran problema dels seus contrincants, rivals i enemics; que sempre han pensat que era un polític amb sort i que no passaria de la següent perquè és impossible que sempre li surti tot bé. Aquesta afirmació és encara més equivocada que la primera i és el gran error que han comès tots els que l’han volgut enfonsar. Els de fora de la família socialista i els de dins.
Aquesta situació es va produir quan va ser defenestrat com a líder del PSOE, quan el van deixar davant de Ferraz, sense poder passar la porta de la seu. Es va pensar el mateix quan va presentar la moció de censura contra Mariano Rajoy, quan va pactar l’anterior investidura, quan va promoure els indults, quan va avançar les eleccions després d’unes municipals que no li havien anat gens bé i després del 23-J, quan l’aritmètica electoral feia imprescindibles els diputats de Junts i calia negociar amb Carles Puigdemont.
Em consta que Pedro Sánchez volia una solució per a la situació de l’expresident a Waterloo des de mesos abans de les eleccions i se sabés que els seus vots serien imprescindibles per a la continuïtat del socialista a la presidència. La tesi dels socialistes, insisteixo, molt abans de les eleccions municipals, era que era molt necessari que Puigdemont tornés a Catalunya sense haver de passar pel mateix procés judicial que els líders independentistes que van optar per afrontar la presó. La idea era suavitzar aquell calvari perquè es considerava que ja havia «pagat» estant lluny de casa. Es va negociar. Cal recordar les notícies de les trobades «secretes» entre socialistes i Puigdemont.
Allò va acabar en no res perquè les dues parts sabien que hi havia l’amenaça del Tribunal Suprem i en especial del jutge Pablo Llarena que, per molt pacte que hi hagués amb el PSOE, el Govern o fins i tot amb la fiscalia, no deixaria escapar cap oportunitat de jutjar l’expresident. I era cert. Llarena era la gran barrera a superar pel retorn de l’expresident sense conseqüències importants per a ell. Però alguna cosa va passar en aquelles ja llunyanes converses i part del que s’ha firmat ara, té a veure amb el que va passar ja fa mesos. Es va començar a teixir confiances i Puigdemont sabia que allò era la llavor per solucionar el problema de molts que tenen causes pendents amb la justícia i també el seu.
I així hem arribat a un pacte que estava clar des de la mateixa nit electoral, malgrat que els tempos eren llarg per la complexitat de com es construïa el relat. Totes les parts necessitaven temps. Un temps que van aconseguir gràcies a les ànsies d’Alberto Núñez Feijóo, que es va convertir, potser sense saber-ho, O si, en el principal còmplice de l’operació que s’ha concretat aquesta setmana.
El PSOE havia d’argumentar el perquè del pacte. Havia d’explicar que aquesta és l’única via per frenar el tàndem PP-Vox i havia de quedar clar que l’única fórmula era fer concessions als independentistes i nacionalistes, en especial a Junts per Catalunya. I Puigdemont havia de calibrar quin era el preu de l’acord. L’ANC, només com a exemple, no hi està gens d’acord i ja ha promogut una iniciativa parlamentària per rebutjar el pacte d’investidura. Això era previsible, així com la reacció de la dreta i la ultradreta, que no fa altra cosa que reforçar sobretot Pedro Sánchez. Ara tot això està descomptat. Ja s’ha desencallat la nova legislatura i, malgrat que serà una etapa difícil per als principals protagonistes, s’ha demostrat una vegada més que aquells que prenien per ximple a Sánchez, han demostrat que els ximples són ells.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
